Sense marxa enrere (Lc 9,51-62)
L’evangeli d’avui suposa un punt d’inflexió important en la història de Jesús de Natzaret. En els primers temps de la seva vida pública es va moure sobretot per Galilea. Molta gent el seguia, però també va concitar l’oposició dels sectors més poderosos i més instal·lats: els saduceus i els fariseus. Jesús va entendre que, si volia dur a bon terme la seva missió, li calia encarar-se als seus adversaris. Probablement hauria pogut continuar el seu ministeri itinerant pels pobles de Galilea, i l’haurien tolerat com un més de tants il·luminats que no fan gaire nosa. Però no: decideix posar rumb a Jerusalem, al centre del poder religiós jueu, i anunciar-hi l’evangeli amb totes les conseqüències.
Veiem, doncs, un Jesús valent i decidit, però de cap manera un Jesús bel·licós. Jaume i Joan, els fills del tro, volen fer baixar foc del cel contra el poblet de samaritans que no els vol rebre. Però Jesús els renya. És molt important la distinció: un cristianisme decidit, sí, però mai un cristianisme bel·licós. Potser com a càstig per les seves intencions piròmanes, Déu ha permès que sant Jaume s’hagi guanyat la fama d’apòstol guerrer. La seva aparició a la batalla de Clavijo, als inicis de la Reconquesta, el va convertir en Santiago Matamoros. Segons s’explica en el Museu de les Peregrinacions, a Santiago de Compostel·la, els conqueridors espanyols d’Amèrica el van transformar al segle XVI en Santiago Mataindios. El més curiós és que, finalment, en les guerres de secessió americanes, els combatents autòctons el van acabar convertint en Santiago Matespañoles. Compte, doncs, a invocar el foc del cel contra ningú!
Els tres diàlegs de Jesús amb uns candidats a deixeble, mentre fan camí, ens mostren l’opció radical que Jesús mateix ha fet i que demana als qui el volen seguir. Ell no és un revolucionari de cap de setmana, dels que tornen a la rutina diària quan ha acabat la manifestació: «el Fill de l’home no té on reposar el cap», i per tant ha de continuar sense descans fins a Jerusalem. La seva missió és de prioritat màxima, i no es pot retardar esperant temps millors. L’evangeli no pot ser un d’aquests somnis o projectes que anem deixant per a més endavant fins que ja és massa tard: «deixa que els morts enterrin els seus morts». És un camí sense marxa enrere, un cop l’hem emprès no tornarem a ser els mateixos: «ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és apte per al Regne de Déu».
Es pot replicar que avui no és temps de compromisos forts i de militants de pedra picada. Vivim en una societat líquida, som persones fragmentades, gent de valors tous. Tot això és veritat des del punt de vista sociològic. Però també ho és que l’Esperit de Jesús transforma les persones i que l’evangeli pot transformar les cultures, en el sentit de purificar-les dels seus aspectes negatius i d’ajudar-les a desplegar el millor que hi ha en elles. No tinguem por, doncs, de viure l’evangeli sense marxa enrere. Més que adaptar l’evangeli a la nostra mentalitat, atrevim-nos a deixar que la nostra mentalitat s’adapti a l’evangeli.
Jordi Vila
