Parlem de bondat (Lc 10,25-37)
El món i l’Església són plens de bons samaritans. No arriben a tot arreu, és cert, però fan un bé immens i eviten una quantitat inimaginable de mal. Gent rescatada del carrer, de la delinqüència, de la depressió, de la soledat, de l’esclavatge, de la fam, de les addiccions. I tanta gent que s’ha evitat que caigui en qualsevol d’aquests pous. Infants en risc de ser avortats, dones víctimes de violència de gènere. No s’arriba a tot arreu, és veritat, però quanta gent es mobilitza davant la urgència d’un cas concret!: persones espontànies, xarxes socials, entitats d’Església, institucions privades i serveis públics. I des de quants fronts diferents es treballa per tal d’atendre la persona i el seu problema! Serveis d’emergència de resposta immediata, persones disposades a acompanyar mentre sigui necessari, especialistes que ajuden a comprendre i afrontar el problema, institucions que donen suport econòmic, savis que dissenyen projectes per prevenir futurs problemes…
(Bons samaritans avui) Moltes de les activitats i serveis eclesials podrien tenir com a patró el bon samarità de la paràbola: pastoral de la salut, atenció als sense sostre, ajuts en aliments i en roba, ajuts a l’habitatge, pastoral penitenciària, formació i reinserció laboral, visites a la gent gran, atenció a les dones i als infants en situació de vulnerabilitat, rehabilitació de toxicòmans i altres addictes, orientació familiar, acompanyament en el dol, acompanyament espiritual, cooperació al desenvolupament del Tercer Món. I no oblidem el confessionari, el lloc on es curen les ferides de l’ànima.
(Els sentiments del bon samarità) ¿Quins sentiments deurien experimentar el sacerdot i el levita que van passar de llarg? Fredor i indiferència? Por? Mandra? Potser remordiment? No ho sabem, però cap d’aquests sentiments ens ajuda a créixer i a ser feliços. Resulten més fàcils d’imaginar els sentiments del bon samarità, segurament perquè els hem experimentat més d’una vegada. Primer, una compassió intensa que ens mou a canviar de plans per atendre la persona que pateix davant nostre. Tot seguit, un interès i una preocupació per ser al costat de la persona mentre duri la recuperació. Finalment, si tot acaba bé, un goig i un agraïment fora mida. Sí, el món i l’Església són plens de bons samaritans. En el fons, tots som cridats a ser-ho i gaudir-ne. El que moltes vegades ens en priva és que també tenim la nostra part de mestres de la Llei. El que dialogava amb Jesús avui a l’evangeli anava força ben encaminat. Tenia clar que el manament principal de la Llei és l’amor a Déu sobre totes les coses i l’amor als altres com a un mateix. Només li fallaven dues coses.
(Estimar sense preguntar) La primera és la que va motivar la resposta de Jesús amb la paràbola del bon samarità: ¿Qui són aquests altres que he d’estimar? ¿Qui és el meu proïsme? Els bons? Els purs? Els creients? Els meus connacionals? Els que pensen com jo? Els que em poden tornar el favor? La resposta de Jesús és rotunda: he d’estimar el desconegut que ho necessita, encara que no sàpiga res d’ell. He d’estimar sense jutjar i sense preguntar. “Un home baixava de Jerusalem a Jericó”. No en sabem res més: ni l’ofici ni l’origen ni la classe social.
(Estimar gratuïtament) La segona rau en l’interès final que mou el mestre de la Llei: “tenir l’herència de la vida eterna”. L’herència és un títol de propietat. Molta gent parla encara de “guanyar-se el cel”. No s’adonen que el cel és un regal que rebem immerescudament, i que la suma de totes les bones accions que la humanitat ha pogut fer al llarg de la història no té punt de comparació amb la bondat infinita que és Déu i que podrem gaudir en el seu Regne. Amb les nostres bones accions no comprem el cel. De fet, el bon samarità per excel·lència és Déu mateix, que ha vingut a rescatar-nos de la prostració del pecat i de la mort i que té cura de nosaltres fins que arribem a la plenitud de la vida en el seu Regne. Reconeguem la nostra condició fonamental de malferits i agraïm a Déu l’oportunitat que ens dona de poder participar, sense cap mèrit nostre, del goig de ser bons samaritans els uns dels altres, perquè Ell ens ha estimat primer.
Jordi Vila Borràs
Publicat a MISSA DOMINICAL
