Diumenge XVIII de durant l’any / C / 2019

El banc del més enllà (Lc 12,13-21)

De tant en tant salta la notícia d’algu que ha viscut com un indigent i que, en morir, s’ha descobert que posseïa una gran fortuna. Poden ser casos d’extrema avarícia o bé de malaltia mental. El cas és que, si observem la humanitat en conjunt, sembla que aquest és precisament el nostre comportament: hem estat capaços de crear més riquesa que mai, i tanmateix bona part de la humanitat viu en l’extrema pobresa i fins i tot amb problemes greus de supervivència.

(Som éssers insatisfets) Els éssers humans, per a bé i per a mal, tenim una diferència amb els altres animals: som insaciables, sempre volem més. La vida de qualsevol animal està feta de rutines cícliques. Un gos menja, juga i jeu, menja, juga i jeu… i no necessita sortir d’aquí. En canví, nosaltres sempre aspirem a més en el coneixement, el goig, la possessió… No quedem mai satisfets. Déu ens ha fet així. Ja ho va dir sant Agustí: “Ens has fet per a tu, Senyor, i el nostre cor resta inquiet fins que no reposa en tu”.

(Vanitat de vanitats) El gran problema rau a oblidar quina és la meta de la nostra inquietud. Aleshores comencem a errar pels camins relliscosos de l’èxit, la fama, la cobdícia, el plaer, el poder… Res no ens pot omplir, res no ens satisfà, tot és passatger. Vanitat de vanitats. El nostre cor és a la mida de Déu i no de les criatures, i corrent darrere d’elles no deixem que Déu ens ompli. Cadascú de nosaltres ha de veure en quin aspecte de la seva vida pateix aquesta síndrome d’insaciabilitat. Hi ha persones que tenen més llibres a casa dels que podran llegir en la vida, i en continuen comprant. N’hi ha que tenen més diners del que podran gastar mai, i el seu màxim interès continua essent acumular beneficis. Això no deixaria de ser un desordre inofensiu si no fos perquè hi ha tanta gent al món que no té el necessari per a viure.

(Pensar en la mort) Encara que no ens agradi, pensar de tant en tant que la nostra vida en aquest món un dia s’acabarà és un exercici molt sa. Ens ajuda a relativitzar tots els problemes que potser ens semblen insolubles però que també un dia s’acabaran. I ens canvia la perspectiva sobre el que realment importa en la vida. ¿Què passarà quan ens morim? Vindrà gent al funeral, molta o poca no ho sabem. La majoria se n’oblidaran aviat. Les persones més properes hauran de fer el dol com hem hagut de fer tots en la mort d’algun ésser estimat, i estaran més tristes i més sensibles durant un temps. La roba anirà a Càritas o al contenidor. La majoria d’objectes personals a la deixalleria. Els diners i les propietats passaran a mans dels hereus legals. Tant de bo que ningú es baralli per causa de l’herència. En tot cas, ja no hi podrem fer res. En uns quants anys quedarem només en el record, cada cop més difuminat, d’unes quantes persones. Uns quants arxius conservaran les nostres dades en el bagul de la història, però passarà el temps i el nostre nom i la nostra imatge deixaran de ser significatius per a ningú, tal com ens passa quan topem amb rostres desconeguts de fotos antigues. Potser són família nostra però no els reconeixem.

(La riquesa que no passa) ¿Què és el que ens endurem més enllà de la mort? Atès que serem cridats a viure amb Déu, que és Amor, hem de pensar que només ens podrem endur al seu Regne definitiu allò que hi tingui a veure l’amor que hem viscut i el bé que hem fet: la cura dels altres, el perdó als que ens han ofès, el pa compartit, l’almoina donada, l’alegria que hem escampat. Tot allò que donem gratuïtament sembla perdut en aquest món, però de fet queda ingressat en el banc del més enllà. En el moment de morir perdem tot el que hem volgut conservar i recuperem tot allò que hem regalat.

(El tresor de l’eucaristia) De fet, això ja ho vivim en cada eucaristia. Oferim una petita part dels nostres bens: el pa i el vi i unes monedes que serveixen per al manteniment de l’església i per ajudar els pobres… i ho recuperem transformat en aliment de vida eterna. En la mesura que fem ofrena a Déu d’allò que som i que tenim, més clarament podrem experimentar la transformació que ell realitza en nosaltres ja des d’ara.

Jordi Vila Borràs
Publicat a MISSA DOMINICAL