Déu és magnànim (Lc 15,1-32)
Quan els infants van a missa, a vegades pregunten pel sentit de les paraules que no entenen. Sovint ens adrecem a Déu dient que és “totpoderós” o “omnipotent”, que són mots sinònims. En principi són de fàcil explicació: volen dir que Déu ho pot fer tot. Però aleshores la imaginació de l’infant es desboca i comença a fer preguntes més comprometedores: “¿Déu pot fer que ens surtin ales i ens posem a volar? ¿Déu pot fer que aquella senyora tan vella es torni jove? ¿Pot partir el món en quatre trossos i llançar-los ben lluny? ¿Es pot menjar un milió de caramels sense tenir mal de panxa?” S’imaginen un Déu capritxós que és capaç de fer allò que ells alguna vegada han desitjat.
Però no, el nostre Déu no és així. Les tres paràboles de la misericòrdia que avui hem escoltat a l’evangeli expliquen de manera admirable en què consisteix l’omnipotència de Déu: en una magnanimitat suprema. Estima sense límits, acull sense límits, perdona sense límits. S’ho juga tot per recuperar una ovella perduda, no para d’escombrar fins que ha trobat la moneda. No dona res ni ningú per perdut. Encara menys quan es tracta d’un fill, per molt grossa que l’hagi feta. Per això algun teòleg s’ha inventat una paraula i diu que Déu és totmisericordiós.
Magnanimitat vol dir grandesa d’ànima. No hi ha pecat, per atroç que sigui, que Déu no estigui disposat a perdonar. Sens dubte que Jesús hauria acollit el penediment de Judes amb un bes sincer d’amistat, i la traïció hauria estat esborrada com ho van ser les negacions de Pere amb la seva triple confessió. Ningú no guanya el Senyor en generositat, noblesa i benevolència. Això és el que podem experimentar cada cop que ens acostem a rebre el sagrament del perdó.
Sempre comencem l’eucaristia amb un acte penitencial. Ens donem un cop al pit mentre diem “Jo, pecador” i demanem al Senyor que tingui pietat de nosaltres. Però potser en el nostre interior estem pensant que no n’hi ha per tant, que no tenim consciència de pecat i que som millors que tanta altra gent que no va a missa i porta una vida pitjor que la nostra. En aquest cas el nostre pecat és el del germà gran de la paràbola del fill pròdig. No ha fet cap mal però no sap acollir, no sap perdonar, no sap estimar. No és magnànim com el pare sinó mesquí i pusil·lànime. Som mesquins cada vegada que considerem que hi ha algú que no és digne de ser estimat. Som mesquins quan cridem “a por ellos”, siguin qui siguin ells. Som mesquins quan diem “America first”, “los españoles primero” o qualsevol eslògan que afirmi que unes persones tenen més drets que altres. Som mesquins fins i tot quan cantem que els carrers seran sempre nostres, perquè han de ser de tots. El cor de Déu no exclou ningú, i si ens diem cristians no podem fer altra cosa que imitar el seu capteniment.
Potser més d’una vegada ens hem trobat a missa una persona de notòria mala fama, i potser hem pensat: què hi fa aquí aquest carallot? Ja ho sap, el mossèn? Pot ser que el mossèn ho sàpiga o no, però en tot cas ni ell ni nosaltres som ningú per excloure’l de l’assemblea. Més aviat ens hem d’alegrar de tenir entre nosaltres una ovella perduda o un fill pròdig que tal volta comença a enyorar la casa paterna.
Jordi Vila Borràs
