Se’ns ha donat del tot (Lc 9,11b-17)
Generalment trobada familiar és sinònim de taula parada i d’un plat característic que acostuma a preparar sempre la mateixa persona: els macarrons de la tieta, l’escudella de l’àvia o l’arròs del pare. Segur que molts de nosaltres podem fer memòria i recordar amb nostàlgia parents que ja no són amb nosaltres i plats que no tornarem a tastar.
(Un memorial que no caduca) Potser algú que entrés per primer cop en una església i ens trobés celebrant la missa es podria endur de bones a primeres aquesta sensació: aquí hi ha una colla de seguidors de Jesús que repeteixen amb nostàlgia el darrer àpat que va celebrar el seu mestre. Per mitjà del pa i el vi se senten transportats a una escena que va tenir lloc ja fa vint segles. Certament, els qui hem estat iniciats en la fe cristiana sabem que no és així. No intentem aferrar-nos amb enyorança a la memòria d’un fet passat cada cop més llunyà, sinó que hi participem avui i ara perquè estem convençuts que aquell fet transcendeix el temps i l’espai, fecunda la nostra història i ens obre cap a un nou futur.
(Presència real) Amb el pa i el vi damunt l’altar no evoquem el record d’una persona desapareguda, sinó que és ell mateix qui es fa present entre nosaltres. “Això és el meu cos… Aquesta és la meva sang”. La fe ens diu que la paraula de Jesús té tota la potència creadora de la Paraula divina. Per això, encara que els sentits no adverteixen cap canvi, creiem que, per obra de l’Esperit diví que actua entre nosaltres quan ens reunim com a Església, el pa i el vi es transformen en Jesús mateix, el qual, havent vençut la mort, ara es vol quedar enmig nostre en aquests signes que ell mateix va instituir. Per això en fem objecte d’adoració. No ens agenollem o ens inclinem davant d’una relíquia, sinó davant de Jesús mateix. Per això ens aturem a pregar davant del sagrari com qui queda per veure’s amb un amic. Per això, fins i tot, el traiem en processó pels carrers, perquè el volem present en tots els àmbits de les nostres vides.
(Testament d’amor) No hem d’oblidar mai que Jesús va instituir l’eucaristia en un moment crucial de la seva vida, la nit abans de morir a la creu. Això li dona un caràcter de testament, d’últimes voluntats. Vol que el recordem com qui es va entregar i va vessar la sang per nosaltres i per molts més. Per això no vol ser només recordat, contemplat i admirat, sinó menjat i begut. Així, cada cop que combreguem entrem en aquesta dinàmica de lliurament: si ell se’ns ha donat del tot, també nosaltres ens hem de donar els uns als altres. No podem combregar sense fer de la nostra vida una història d’entrega, sense fer-nos també nosaltres pa i vi, aliment que dona vida.
(Combregar i compartir) Per això no podem combregar amb Jesús sense combregar els uns amb els altres, sense sentir-nos comunitat que comparteix una mateixa vida. Compartir. Jesús va veure una multitud afamada i, passant per les seves mans els cinc pans i els dos peixos de què disposaven, va obrar el miracle d’alimentar tothom. També nosaltres mirem al nostre voltant i veiem en tot el món immenses multituds de gent afamada per manca d’aliments, d’aigua potable, d’accés a l’educació i a la sanitat, gent que pateix per manca de pau, de justícia, de llibertat i d’inclusió social. Tenim el mateix repte de Jesús: amb els nostres recursos migrats, generar una dinàmica de compartir que faci arribar a cada ésser humà allò que necessita per a una vida plena i feliç. De fet, però, a nosaltres no ens cal fer cap miracle. La nostra societat malbarata molts més aliments dels que fan falta per acabar amb la fam a tot el món. Només ens cal aprendre a compartir. Que aquest sigui el fruit de la nostra eucaristia.
Jordi Vila i Borràs
Publicat a MISSA DOMINICAL
