Matar el mal (Mt 5,38-48)

Com que estimar els enemics és difícil, sovint ens excusem dient que això de parar l’altra galta és impossible i autodestructiu. Que si algú et fa mal, t’has de defensar i fins i tot tens dret a tornar-li el mal que t’ha fet, perquè n’aprengui.

Fa poques setmanes vaig fer en tren un viatge de quatre hores. Una mare es va posar a alletar el seu fill. Poca estona després, la mare va deixar anar una exclamació i va dir al nen: “no, això sí que no t’ho tolero”. Vaig pensar que l’infant no havia tractat amb prou delicadesa el pit matern. ¿I què va passar després? Que la mare li va tornar a donar el pit. ¿No és més fort això que el que ens demana Jesús de parar l’altra galta? ¿Algú li diria a aquesta mare que no sigui lloca, que no li doni més el pit, que aquesta criatura es mereix una surra i passar gana fins l’endemà? Quan estimem, fem el bé encara que en sortim perjudicats, encara que ens faci mal.

Algú dirà: això no s’hi val, mossèn, has posat un exemple extrem. Aquesta mare estima el fill i mai no el considerarà un enemic. Jesús diu una altra cosa, ell parla d’estimar els enemics en general.

M’agrada molt veure esport, i m’he adonat que fins i tot de quelcom que sembla tan banal en pots aprendre alguna cosa. M’he adonat que, quan un equip va perdent, en general procura revolucionar el partit, generar desordre, córrer molt per tal d’intentar que passin moltes coses en poca estona i poder agafar el rival desprevingut. És un risc, sí, però ja se sap que qui no arrisca no pisca. L’equip que va guanyant, en canvi, ha de procurar evitar aquesta provocació i controlar el partit, mantenir l’ordre i la serenor per tal d’evitar cap sorpresa. A vegades d’això en diuen “matar el partit”.

Fixem-nos-hi bé: matar el partit, no matar el rival. Jugar d’aquesta manera és, de fet, una mostra de respecte al contrincant. I demana intel·ligència, no deixar-se arrossegar. Això és, de fet, el que ens demana Jesús. Davant d’una agressió, no intentar acabar amb el violent sinó amb la violència. Matar el mal, no matar qui et fa mal. Si practiques l’ull per ull i dent per dent, tots dos acabareu bornis i desdentegats. Si atures la violència, tots dos hi sortireu guanyant. Aquesta és la veritable mentalitat guanyadora: no derrotar l’enemic sinó derrotar l’enemistat. Això no és de covards sinó de molt valents. Cal més valentia per a estendre la mà que per a tancar el puny. La confiança requereix molta valentia. I no suposa cap renúncia als drets legítims, que cal saber mantenir sempre per mitjans adequats.

A l’eucaristia tenim el moment de la pau. Per a molts assistents, sobretot els esporàdics, és l’únic veritablement participatiu. No canten, no reciten cap pregària en veu alta, però no s’escapen de donar la pau als veïns del banc. No costa gaire. Però podríem aprofitar aquest moment per a fer l’exercici de pensar en aquella persona que no suportem, sigui un polític, un parent o un veí de l’escala, i donar-li simbòlicament la pau, que vol dir desitjar-li el millor i treballar perquè desaparegui tot allò de dolent que ens separa. Això vol dir “estimar els enemics”.

Jordi Vila Borràs

Déu ens mira (Mt 5,17-37)

Vivim en un món carregat de lleis i normes, moltes d’elles arbitràries, interessades i fins i tot injustes. Un mateix fet (un referèndum, un acte de culte, una opinió publicada o un contracte comercial) pot ser legal en un país i il·legal en un altre. A conseqüència d’aquesta arbitrarietat, les lleis humanes sempre són discutibles, i els mateixos que les promulguen s’ha de preocupar de fer-les complir aplicant sancions als infractors.

Els creients de qualsevol religió extrapolem fàcilment aquest esquema al món diví. Ens imaginem que Déu un bon dia decideix dictar unes normes d’obligat compliment per a tots els humans i les penes infernals que seran aplicades als pecadors. Podem fer-nos un petit test. Pensem en la frase “Déu ens mira” i fixem-nos de la impressió que ens ha provocat. ¿És una mirada tendra, amorosa i protectora? ¿O és la mirada amenaçadora d’algú que ens vigila i és a punt de castigar-nos?

La llei de Déu no és arbitrària ni interessada. És una llei que té per únic objectiu el nostre bé, és a dir, el nostre ple desenvolupament com a éssers creats per Déu i enfocats vers ell. I és immutable perquè no pot ser d’altra manera, perquè cau pel seu propi pes. Per això en certs àmbits se l’anomena llei natural. I per això no necessita ser acompanyada de sancions penals, perquè, tal com se sol dir, en el mateix pecat es troba la penitència.

És d’aquesta llei natural o divina que parla avui Jesús. Comença dient-nos que ha vingut no pas a abolir-la sinó a perfeccionar-la, és a dir, a revelar-nos de la millor manera possible el camí de vida que Déu ens proposa. I, tot seguit, agafa alguns preceptes de la llei divina revelada a Moisès i els porta fins a l’extrem: no n’hi ha prou amb no matar, sinó que no s’ha d’insultar; no n’hi ha prou de no cometre adulteri, sinó que cal saber controlar el propi desig; no n’hi ha prou de complir les normes legals del divorci, sinó que cal evitar-lo sempre; no n’hi ha prou de complir els juraments, sinó que cal dir sempre la veritat.

La primera reacció davant d’aquests manaments és: aquí Jesús s’ha passat, això és demanar massa. Però cal tenir en compte que, al costat d’aquestes exigències morals, Jesús també es caracteritza per oferir el perdó a tots els pecadors, fins al punt que va acceptar de carregar els nostres pecats a la creu perquè en quedéssim deslliurats. Jesús és tan misericordiós com exigent.

I, vist això, tornem la mirada als manaments de Jesús i adonem-nos de la saviesa divina que inclouen, una saviesa que, tal com diu sant Pau, «no és del món present ni dels dirigents, que estan a punt de ser destituïts, sinó enclosa en el pla que Déu s’ha proposat… perquè sigui la nostra glòria».

Pensem un moment: ¿com seria un món sense insults, sense passions descontrolades, sense trencaments familiars i sense mentides? ¿Millor o pitjor? ¿Quant de dolor no hi ha en el nostre món a causa d’aquests pecats? La llei de Jesús no és, doncs, una amenaça per a la nostra llibertat, sinó l’anunci i la proposta del camí que porta a la veritable felicitat, del camí que ens acosta al Regne de Déu.

Jordi Vila Borràs

El mestre inútil (Mt 5,13-16)

Això de ser la sal de la terra i la llum del món sona com una bonica frase motivacional, però sembla quedar molt lluny de l’abast del petit ramat, cada cop més petit, que la sentim proclamar aquest diumenge a missa. ¿De debò som la sal de la terra i la llum del món, o més aviat som els últims de Filipines? ¿Com és que Jesús no crida altra gent, més jove i més capaç que nosaltres, si vol que el món es transformi en el seu Regne?

D’infant i de jove vaig ser educat en un col·legi marista. Els germans maristes van ser molt importants no sols en la meva formació acadèmica sinó també en el meu creixement en la fe. N’hi ha uns quants dels quals guardo un gran record i admiració. D’entre ells, segurament el número dos del rànquing, un germà molt peculiar. El vaig conèixer quan ja era gran. Era natural d’un poble de Navarra i va entrar al noviciat de ben jovenet. Els germans maristes es dediquen a l’ensenyament, i ell, poc després d’estrenar-se com a mestre, va començar a patir unes migranyes terribles que es repetien cada cop que anava a fer classe. Passat un temps el metge li va dir que el seu mal no tenia remei i que havia de deixar l’ensenyament. Podem imaginar com es deuria sentir: inútil per a la vocació a la qual havia estat cridat. El provincial el va destinar al convent de Bellpuig de les Avellanes perquè es cuidés de les terres que l’envoltaven. Allà va tornar a somriure. Va ser feliç treballant de pagès i lloant Déu. I quan els grups de joves hi anàvem, per Pasqua o a l’estiu, hi trobàvem algú que ens acollia amb simplicitat i joia, i que amb paraules senzilles ens transmetia tota una saviesa de vida. Sí, un home que havien declarat inútil per a l’ensenyament s’havia convertit en un mestre de debò.

Això mateix ho va experimentar Pau. En anar a Corint li van fallar els recursos amb què comptava. Ell, que era un home determinat, intel·ligent i eloqüent, es va presentar davant els corintis «feble, esporuguit i tremolós». Però el Senyor es va valer d’ell per presentar la bona notícia de Jesucrist. I a fe de Déu que se’n va sortir.

No hem de llençar, doncs, la tovallola amb l’excusa que no en sabem o que no podem. El Senyor no ens demana res que estigui fora del nostre abast, però sí que li oferim tot el que tenim i que no ens fem enrere. És cert que les nostres comunitats, parlant humanament, són febles i poc estructurades. La majoria de nosaltres ens trobem en els dos extrems de la vida, els menys productius parlant en termes econòmics: els infants i la gent gran. ¿On són els joves? ¿On són els adults? També n’hi ha, és clar, però són una petita minoria.

Ara bé, ¡quanta saviesa pot transmetre una persona gran que se sap estimada i guiada per Déu! ¿I qui millor que un infant per connectar amb aquesta saviesa i aprofitar-la com a motor de la seva vida? Ho diu el profeta Joel: els vostres vells tindran somnis i els vostres fills i filles profetitzaran. Sí, els vells, amb la seva experiència, han après el que de veritat val la pena i hi somien. Els infants, com esponges que xuclen, poden absorbir aquests somnis i convertir-los en projectes per a un demà millor. I així el Regne de Déu continua endavant de la mà dels més febles i els que menys compten. Sí, també nosaltres hem de ser sal de la terra i llum del món.

Jordi Vila Borràs

Fills de la llum (Lc 2,22-40)

Aquests dies es parla del pin parental, és a dir, del dret que poden tenir els pares a vetar l’accés dels seus fills a algunes de les activitats que es fan als centres d’ensenyament. És un tema important i complex, que demana molts matisos, cosa que no estan fent precisament els polítics i opinadors que fan servir l’assumpte com una arma llancívola. I si juguem amb armes acabarem prenent mal.

Un dels aspectes sobre els quals es polemitza és la presumpta propietat dels fills per part dels pares. I aquí és on topem de morros, tant si som de dretes com si som d’esquerres, amb la lliçó d’antropologia que ens dona la festa d’avui.

D’acord amb la Llei de Moisès, els fills primogènits no pertanyien als pares sinó a Déu, i és per això que calia anar al temple a oferir un sacrifici de rescat. Els infants eren substituïts per una víctima animal i així podien tornar a casa amb els pares. Jesús, el primogènit de Maria, va ser presentat al temple per tal de complir aquest precepte, i allí va ser on es va revelar, per mitjà dels ancians Simeó i Anna, l’altíssima missió que Déu li havia encomanat.

És important adonar-nos que Maria i Josep no van anar al temple a presumir sinó a oferir l’infant, i que mai no el van tractar com una propietat sinó com un regal de Déu que ells havien de custodiar fins que estigués en condicions de prendre les regnes de la pròpia vida i complir la seva missió.

Segur que Maria i Josep estimaven Jesús, però no anaven pel món presumint de tenir un fill diví. Mai no van pressionar Jesús perquè fos el que ells havien desitjat ser, sinó que van deixar que fos el que havia de ser segons la voluntat de Déu. Els fills s’estimen tal com són, no cal que siguin la més estudiosa, el més hàbil amb la pilota, el que toca millor el violí o la que té més gràcia ballant. Avui dia hi ha molts mestres i molts entrenadors d’equips infantils tips d’haver de batallar amb pares i mares que sobrevaloren els seus fills, i molts fills que pateixen per la sobrepressió que els imposen els pares. Jugar a futbol o aprendre música pot ser molt divertit, però també pot ser molt angoixant si et van dient que has d’arribar a ser un nou Messi o una nova Rosalia.

Maria i Josep ens donen tota una lliçó d’humanitat i de generositat. Amb el seu gest ens venen a dir que el seu fill no els pertany, sinó que és de Déu, i que serà el que Déu vulgui i no el que ells desitgen.

I això no val només per a Jesús sinó per a cadascú de nosaltres. Tal com diu la carta als hebreus, Jesús s’ha emparentat amb nosaltres, ens ha fet membres de la seva família. També nosaltres, doncs, pertanyem a Déu. I no hi ha res de més alliberador en la vida d’una persona que adonar-se que Déu l’estima com un pare i que li té reservada una missió personal i intransferible: el que anomenem la “vocació”. Des del moment que un es preocupa de dur a terme la seva vocació divina, es despreocupa i s’allibera d’acomplir amb les expectatives que els altres ens carreguen o que nosaltres mateixos ens imposem. Fa molt més feliç complir la voluntat de Déu que la pròpia voluntat, perquè l’amor de Déu és incondicional i no ens jutja segons els criteris humans d’èxit o fracàs. La vida ens canvia quan deixem de preguntar-nos què vull arribar a ser quan sigui gran i ens comencem a plantejar què està fent i què vol fer Déu amb la meva vida.

Jordi Vila Borràs

Déu parla (Mt 4,12-23)

Què és el primer que fa Jesús en començar la seva vida pública? Parlar. «Jesús començar a predicar». Perquè Jesús és la Paraula divina feta carn.

Cada cop que ens senyem professem la nostra fe en Déu Pare, Fill i Esperit Sant. I, si preguntem qui és el Fill, espontàniament diem: Jesús! Però cal anar amb compte: abans de fer-se home i prendre el nom de Jesús, el Fill ja existia des de tota l’eternitat com a persona divina. L’evangelista Joan l’anomena Paraula: «Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu». Per la Paraula divina van ser fetes totes les coses. La primera pàgina del Gènesi ho va repetint: «Déu digué: Que es faci…» I per la Paraula Déu es va anar revelant a la humanitat a través de la Llei, dels oracles dels profetes, de les sentències dels savis i de les pregàries dels salmistes, fins que «la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle» en la persona de Jesús, a qui coneixem com el Fill únic del Pare.

El nostre Déu, doncs, és comunicatiu. No ha deixat ni deixa mai de parlar-nos. La seva Paraula divina, que és eterna, ha acceptat de fer-se humana, ha assumit les limitacions del nostre llenguatge per tal de fer-se’ns propera i accessible al màxim. Fins al punt que ha quedat plasmada en la Bíblia.

Anem amb compte. La Bíblia no és la Paraula de Déu. La Paraula de Déu és eterna i impronunciable per llavis humans. Però aquesta Paraula ha volgut fer-se humana i ha cristal·litzat en els textos sagrats que componen la Bíblia. Per això no adorem la Bíblia però adorem Déu que ens parla en la Bíblia. I per això el papa Francesc ha volgut que, des d’enguany, el tercer diumenge del temps de durant l’any sigui el Diumenge de la Paraula de Déu.

Tant de bo que això ens ajudi a valorar molt més tota la riquesa que se’ns ofereix en celebrar la missa. En combregar rebem Jesús, el Fill de Déu, però en escoltar les lectures rebem també la Paraula, que és el Fill. Si no escoltem la Paraula que Déu ens adreça, ¿com el podem conèixer? ¿I com ens atrevim a combregar amb ell, si no el coneixem? ¿Ens podem imaginar una persona que arriba sistemàticament a dinar quan serveixen el segon plat? Doncs això és el que estem fent quan arribem tard a missa i ens perdem la Paraula de Déu.

A la segona lectura sant Pau blasma les divisions que han aparegut dins la comunitat de Corint: «Jo soc partidari de Pau; jo de Quefes; doncs jo d’Apol·ló…» Per desgràcia, aquest pecat de la divisió s’ha estès al llarg de la història del cristianisme i encara es manté entre nosaltres, quan diem «jo soc catòlic… doncs jo protestant… doncs jo soc ortodox…» Tots som de Crist, i per això acabem de celebrar la setmana de pregària per la unitat dels cristians. Segurament una de les grans causes de divisió entre nosaltres és la ignorància del Crist. Si la Paraula de Déu regnés de debò entre nosaltres no deixaríem que les disputes humanes ens portessin a la discòrdia i la separació.

Jordi Vila Borràs

El centre no soc jo (Jn 1,29-34)

Jo no sé si ho veuré, però confio que algun dia se’ns passarà a tots plegats aquesta mania de les “selfies” o autofotos, que no és altra cosa que una mostra del narcisisme de la nostra societat. Els monuments, els paisatges, fins i tot els grups d’amics ja no són altra cosa que el decorat de la imatge de la qual soc el centre. Mires els instagrams de la gent jove i tots acaben essent iguals: jo amb els amics, jo al carrer, jo a la platja, jo al gimnàs, jo a la neu, jo a la discoteca, jo menjant calçots, jo, jo i jo.

Estic segur que Joan Baptista no s’hauria fet cap autofoto. Ni per un moment no va voler fer ombra a Jesús. Imagino que la més gran satisfacció de la seva vida va ser poder dir, com hem sentit avui: «Mireu l’anyell de Déu», és a dir, mireu aquell que ve de part de Déu a oferir-se en sacrifici per esborrar els pecats de tot el món. Tota la vida de Joan té un únic objectiu: donar testimoni de Jesús.

Penso que podem trobar aquesta mateixa actitud en la breu segona lectura d’avui, que no és altra cosa que l’encapçalament de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint. És com el sobre on escrivim destinatari i remitent. En aquest cas, Pau i Sòstenes a la comunitat de Corint. Però fixem-nos que Pau es presenta com apòstol, és a dir, enviat de Jesucrist. Aquest és tot el seu currículum. I la comunitat de Corint és la dels santificats en Jesucrist, cridats a ser-li consagrats, en unió amb tots els altres cristians de tot arreu.

He vist que en alguna escola fan una activitat dedicada a augmentar l’autoestima dels infants. Els fan seure en rotllana a terra i presenten una capsa de cartró ben bonica. El mestre diu: ara cadascú de vosaltres, quan li toqui, obrirà la capsa i podrà veure el que hi ha dins, que és la cosa més bonica i meravellosa que hi ha en aquest món. Tot seguit, sense dir res, perquè és un secret, la passareu al company del costat. Quan obren la capsa hi veuen un mirall que reflecteix la seva imatge. No dic que no sigui una activitat adequada en determinades circumstàncies, però hi ha un risc evident de narcisisme.

Els cristians no podem ser persones egocèntriques, que busquem el nostre benestar i el nostre profit. Hem de ser persones cristocèntriques, abocats vers Jesucrist perquè estem convençuts que en ell hi ha la veritable vida per a nosaltres i per a tota la humanitat.

Jordi Vila Borràs

No banalitzem el baptisme (Mt 3,13-17)

Baptisme d’aire per als que fan el primer vol, baptisme d’immersió per a descobrir el món submarí, baptisme d’escalada… Fem servir aquesta expressió, en un sentit figurat, per a indicar una primera experiència, el primer contacte amb un nou medi. Cal dir que la majoria de vegades aquests baptismes són purament anecdòtics i no ens canvien la vida ni ens obren a noves dimensions.

No va ser així el cas del baptisme de Jesús. Ell, que fins aquell moment havia passat la major part dels seus trenta anys totalment desapercebut, sense deixar cap mena de rastre conegut, se’n va vora el riu Jordà a rebre el baptisme que practicava Joan per tal que la gent del poble es purifiqués dels pecats i es preparés per a la vinguda del Messies.

Jesús, certament, no necessitava cap mena de purificació personal, però va voler ser batejat. Va ser, per dir-ho així, el seu baptisme de multituds, perquè molta gent anava a trobar Joan Baptista. I, submergint-se en l’aigua, va entrar en contacte amb els pecats del poble, aquells pecats que simbòlicament quedaven en el riu i que finalment Jesús va redimir clavat a la creu.

El baptisme no va ser per a Jesús un acte banal. Ell, que era el Fill de Déu, des de sempre era ple de l’Esperit diví. Però en l’esdeveniment del baptisme va sentir la veu del Pare i va veure l’Esperit que venia cap a ell. Era com la confirmació que havia de començar una nova etapa en la seva vida humana.

El baptisme no és un privilegi. No cal tenir un currículum ni un pedigrí especial per a poder-hi accedir. Així ho testimonia el llibre del Fets dels Apòstols. Pere es va sentir cridat per l’Esperit a predicar l’evangeli a casa del centurió Corneli, un pagà. Pere tenia els seus prejudicis: ¿com puc entrar a casa d’un home impur, que no coneix la llei de Déu, i anunciar-li la salvació? Ara bé, tan bon punt Pere va començar el discurs que hem sentit a la segona lectura, l’Esperit Sant va baixar sobre tots els qui l’escoltaven. Aleshores Pere va entendre que no es podia negar a batejar aquells a qui Déu mateix no havia negat l’Esperit.

El baptisme no és un privilegi però no ha de ser tampoc un acte banal com un baptisme d’aire, d’immersió o d’escalada. Només el podem rebre des de la fe i la disposició a acollir l’Esperit de Déu que ve a transformar les nostres vides. Agraïm a Déu el nostre baptisme i procurem ser dignes de la fe i de l’Esperit que aquell dia vam rebre.

Jordi Vila Borràs

Tots els pobles (Mt 2,1-12)

Un partit d’extrema dreta del qual no cal dir el nom pretén retirar la subvenció de l’Ajuntament de Ceuta a un centre d’acollida de menors estrangers i dedicar aquells diners a la restauració d’un temple catòlic. Gràcies a Déu, diferents veus autoritzades de l’Església s’han afanyat a protestar contra aquesta manipulació política que, en nom de la defensa d’una suposada identitat nacional catòlica, és contrària als principis evangèlics més bàsics.

Això no passa només a prop nostre sinó a tot el món. Mentre que l’extrema esquerra considera la religió com un poder opressor que cal combatre, l’extrema dreta se la vol apropiar: fa servir el discurs de la por i de la defensa d’una pretesa identitat religiosa nacional per tal de justificar les seves polítiques excloents. No sé què és pitjor. Ai dels polítics que diuen barbaritats amb la Bíblia a la mà!

Això passava ja en temps de Jesús. Quan aquells savis d’Orient, amb tota la bona fe i la il·lusió, van arribar a Jerusalem cercant el rei dels jueus que acabava de néixer, «el rei Herodes i tota la ciutat s’inquietaren en sentir aquestes noves». Allò que era l’anunci d’una bona nova, de l’acompliment de les promeses divines, va ser interpretat pels poderosos com una amenaça. Herodes, en comptes d’oposar-s’hi frontalment, va voler emprar l’astúcia per tal de desactivar aquella novetat i perpetuar l’ordre establert. L’àngel de Déu es va haver d’espavilar i, presentant-se en somnis a Josep i als savis, va aconseguir salvar la vida de l’infant, encara que no va poder evitar la massacre dels Innocents al poble de Betlem.

L’evangeli d’avui ens ensenya que per a Déu no hi ha fronteres polítiques, culturals ni religioses. Contra els discursos excloents i de la por, la frase de sant Pau és categòrica: «des d’ara, per l’evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa». Així doncs, allò que Déu ha unit que l’home no ho separi. No tenim dret a excloure ningú de l’herència comuna ni a partir el cos a trossos. No ens deixem enredar pels Herodes de torn.

Jordi Vila Borràs

Agrair i cuidar el do de la fe (Jn 1,1-18)

Sovint no valorem prou els regals perquè no ens han costat res. Per això diuen els entesos que cal anar amb compte a l’hora de regalar un ésser viu, i assegurar-nos que la persona que el rep està disposat a cuidar-lo.

Jesús és el gran regal que Déu ha fet a la humanitat. Se’ns ha regalat ell mateix. Ell, que és la llum, ve a il·luminar les nostres vides. Ell, que és la Paraula, ve a omplir-les de sentit. Perquè estiguéssim preparats a rebre i acollir aquest obsequi inigualable, Déu va enviar Joan, el profeta, a donar testimoni de qui havia de venir.

La fe és la disposició amb què ens cal acollir la vinguda de Jesús. És l’adhesió personal a Jesús com aquell qui ens porta la revelació de Déu i la salvació de les nostres vides i de tot el món. Sense aquesta actitud de fe, si no obrim les portes al Senyor, ell pot passar per davant nostre però no podrà entrar a casa i no gaudirem de la seva presència.

La fe també és un do. Hi ha persones que manifesten sincerament que desitgen creure perquè admiren Jesús i consideren que les persones creients tenen una vida més plena, però que malgrat tot no ho aconsegueixen. Els qui hem rebut la fe hem d’agrair, doncs, aquest do com allò que és: «una comprensió profunda de la revelació de Déu perquè coneguem de veritat qui és ell (…), a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria ens té reservades».

La fe és un do que cal agrair i cultivar. És una mirada interior del cor que avui dia és molt fàcil que es perdi per tants miratges i reflexos artificials que ens distreuen i ens enlluernen. Hem de cuidar els nostres moments de pregària i de lectura de la Paraula de Déu amb la mateixa constància amb què cal cuidar l’animal domèstic o la planta que tenim a casa.

I hem de sentir-nos també molt propers i pregar per les persones que desitgen tenir fe i encara no ho han aconseguit. Estem convençuts, com sant Pau, que Déu vol que tothom se salvi i arribi al coneixement de la veritat. Això sí, tal com diu la saviesa popular basant-se en la carta als Romans, els camins de Déu són inescrutables.

Jordi Vila Borràs

Fills en el Fill (Lc 2,16-21)

Avui neix un nou any. Dia, per tant, d’il·lusió, d’esperances, de bons desigs que sigui millor que l’any passat. I acabem l’octava de Nadal, aquests vuit dies que dediquem a celebrar el naixement humà del Fill de Déu.

No es tracta només de la commemoració d’un esdeveniment històric, que va quedant més i més enrere en el temps. És l’inici d’una nova etapa en la història de la humanitat, és l’oferta d’una nova vida per a tothom. El Fill de Déu s’ha fet home perquè nosaltres arribem a ser fills de Déu. Com diu sant Pau, la prova que ja som fills de Déu és que l’Esperit del Fill crida en els nostres cors «Abbà, Pare!» Ja som fills de Déu, però la gràcia que hem rebut encara no s’ha manifestat en nosaltres en tota la seva plenitud. Vivim en la inèrcia del pecat o en la superficialitat d’un món que encara no s’ha amarat de la llum del Crist.

Per això cal que fixem els nostres ulls en Maria. Ella, la primera deixebla del seu Fill. Ella, la primera a pouar tota la gràcia divina que brollava de la petitesa d’aquell infant. Això és el que vol dir el comentari de l’evangelista: «Maria conservava tots aquests records en el seu cor i els meditava». No eren simplement els records i la mirada de la mare envers el seu fill petit. Era anar convertint el seu cor, era obrir-se a la fe i disposar-se a l’acció de Déu que havia d’obrar per mitjà de Jesús. Contemplant el seu Fill, Maria s’anava preparant per acompanyar-lo al peu de la creu i per ser present també en l’engendrament de l’Església el dia de Pentecosta.

Que durant l’any que avui comença nosaltres també ens anem obrint cada cop més a l’acció de la gràcia en les nostres vides i que es manifesti més clarament la nostra condició de fills en el Fill.

Jordi Vila Borràs