Jesús és el model suprem per a tot cristià. Sovint, i sobretot quan hem de prendre alguna decisió, ens hem de preguntar: què faria Jesús en el meu lloc?
Ara bé, quan Jesús es presenta com a pastor de les ovelles, ens sentim directament interpel·lats els ministres de l’Església, que hem rebut la missió de pasturar les comunitats cristianes en el nom de Jesús. Què hem de fer els capellans? Tenim molts deures de gestió de les institucions que ens han estat encomanades. Algunes persones voldrien que fóssim els líders absoluts, omnipresents i omnipotents. Altres passen de nosaltres o ens voldrien arraconats en l’ostracisme. A vegades ens costa prioritzar, donar sentit i coherència a les nostres accions. Hem de tocar moltes tecles i procurar que en surti una melodia i no pas un guirigall.
En unes breus línies, l’evangeli d’avui ens dóna tres pistes ben valuoses.
- Conèixer. Les ovelles coneixen la veu de Jesús, i ell també les reconeix. Entre nosaltres conèixer és un verb fluix. Parlem d’amics i de coneguts, i aquests són de segona categoria respecte d’aquells. En el món jueu, conèixer algú té un sentit molt més fort. És haver entrat en la intimitat i en el cor de la persona. Això no és possible si no funciona en doble sentit: conèixer l’altre i deixar-se conèixer. Penso que ho podríem traduir també per acompanyar. Els capellans podrem liderar o no, segons el nostre tarannà, però sempre hem d’acompanyar les comunitats i les persones que ens han estat encomanades. El capellà ha de ser una persona disponible i de cor obert, disposada a escoltar i transparent envers els que se li acosten, com ho va ser Jesús quan va dir als primers deixebles: Veniu i ho veureu.
- Ser-hi. Les ovelles no es perden perquè el pastor hi és i en té cura. És una cosa que valoren les persones més allunyades de la vida parroquial: saber que el mossèn hi és i que podran comptar amb ell quan faci falta, a les verdes i a les madures. A vegades per als mossens és una mica ingrat, tenim la sensació que només compten amb nosaltres per als bateigs, comunions, casaments i funerals. En tot cas, hi ha gent que ho sap valorar com un testimoni de fidelitat. “25 anys de presència i de fidelitat” és el títol del llibre que es va editar en motiu de les noces d’argent episcopals de l’arquebisbe Josep Pont i Gol, i és quelcom que hauríem de desitjar que es pugués dir de cadascú de nosaltres.
- Unió amb Déu. Jo i el Pare som u, diu Jesús. El capellà, com tota altra persona, té les seves qualitats i defectes. Però la seva missió no és l’excel·lència personal, no és predicar-se a si mateix. El capellà, no sols quan celebra els sagraments, sinó en tota la seva vida, ha de ser signe visible, transparència del Pare. Per això, enmig de tantes tasques, no hem de descuidar mai la pregària com la font d’on rebem l’aigua de vida i com la primera de les nostres ocupacions. No portem les ovelles enlloc si no les portem a Déu.
Rellegeixo el que acabo d’escriure, em miro a mi mateix i em dic: pobre de mi. Però em consola pensar que Jesús és el bon pastor, i que primer de tot sóc una ovella del seu ramat, i que ell ha fet i fa tot el possible perquè no em perdi i no sigui arrabassat de les seves mans.
Jordi Vila Borràs