El desengany és trist però còmode. A tots ens ha passat que, en experimentar algun fracàs, busquem refugi en la nostàlgia, en els petits plaers, ens inhibim i ens excusem de fer res adduint que estem cansats.
Així es deurien sentir els deixebles aquell diumenge. Era el tercer dia des de la mort de Jesús. Tot just comencen a fer el dol, quan arriben un parell de deixebles que diuen que s’han trobat amb Jesús en el camí d’Emmaús i han partit el pa amb ell. Així doncs, ja no són només les dones que l’han vist. És molt estrany que un deliri s’estengui d’aquesta manera. Potser sí que no tot s’ha acabat. Potser sí que Jesús tenia raó quan deia que ressuscitaria. ¿Com deurien viure aquell moment els deixebles? Esperança? Il·lusió? Por? Mandra?
I tot d’una Jesús es fa present amb la salutació que esdevindrà la seva carta de presentació en totes les aparicions: La pau sigui amb vosaltres. Una pau que va molt més enllà de la tranquil·litat. Una pau associada amb la felicitat de saber que les nostres aspiracions més profundes han estat assolides. Potser encara caldrà esperar, però en podem tenir la certesa.
No es tracta de cap al·lucinació. Jesús vol deixar clar que és real i que és ell mateix. Per això els ensenya les mans i els peus amb les ferides dels claus. I menja peix a la brasa amb ells. Posa ordre en el caos mental quan els obre els ulls del cor perquè comprenguin el sentit de les Escriptures. I els fa veure que ells també formen part del pla diví de salvació: cal predicar a tots els pobles, començant per Jerusalem, i ells són els qui n’han de ser testimonis.
Tot això també val per a nosaltres, i procuraré dir-ho anant al gra. Res de derrotismes: tot està per fer i tot és possible. Res de fugides espiritualistes: els deixebles no van trobar la pau fent ioga o meditant amb els ulls tancats, sinó tocant les ferides de Jesús, caminant amb ell, seient a taula. Ens cal obrir els ulls a la realitat, interpretar-la trobant el sentit de tot mitjançant les Escriptures. I sobretot ens cal implicar-nos. Hi ha una notícia a predicar, i nosaltres en som els testimonis.
Jordi Vila Borràs