En aquesta Quaresma inaugurem la nova secció “Uns moments amb Carles de Foucauld“, en la qual anirem publicant durant les setmanes del temps litúrgics forts de l’Advent, Quaresma i Pasqua, textos en català del germà Carles amb la intenció que siguin una ajuda per la reflexió i la pregària. L’encetem amb la primera setmana de quaresma d’enguany.
A l’apartat de comentaris podeu compartir les vostres reflexions i aportacions.
A mesura que ens fem grans, la gràcia rebuda en el baptisme, la que els sagraments depositen en nosaltres, aquella que Déu dóna amb abundància creixent a l’ànima fidel, es fa present cada vegada més en les nostres obres: que cada dia de la nostra vida sigui un pas en la saviesa i la gràcia… Plorem, humiliem-nos sinó és així, sobretot si malauradament anem enrere; però no ens desanimem; que la nostra aturada o el nostre recular ens facin més humils, més desconfiats de nosaltres mateixos, més atents, més plens de bondat pels altres, més suaus, més humils, més respectuosos, més fraternals amb el proïsme, penedits, convençuts de la nostra misèria i de la nostra ingratitud, però sempre infinitament confiats en Déu, sempre segurs del seu amor, estimant-lo amb un amor cada vegada més conmogut i agraït de que ens estima malgrat les nostres misèries, dient-Li després de cada caiguda, com sant Pere: “Senyor, Vos sabeu que Us estimo”.
(Tamanrasset, notes quotidianes, 21 juny de 1916)
Pregària d’abandó
Pare,
m’abandono a Tu
fes de mi el que vulguis.
El que facis de mi,
te’n dono gràcies.
Estic disposat a tot,
ho accepto tot.
Mentre la teva voluntat
es faci en mi
i en totes les teves criatures,
no desitjo altre cosa, Déu meu.
Poso la meva vida a les teves mans
te la dono, Déu meu,
amb tot l’amor del meu cor,
perquè t’estimo,
i és per a mi una necessitat d’amor,
el donar-me, el lliurar-me
a les teves mans sense mesura,
amb infinita confiança
perquè Tu ets el meu Pare.
