Si llegim el relat de l’Ascensió de Jesús amb ulls crítics, hi ha una cosa que no lliga. Posem-nos en la pell dels deixebles. Han viscut un temps breu però molt intens al costat de Jesús. Han experimentat la por, la tristesa, la vergonya, la buidor del Divendres Sant. Han viscut la sorpresa, l’estupor i la joia del Diumenge de Pasqua. Han anat aprenent a copsar el seu nou mode de presència enmig d’ells en cada aparició del Ressuscitat. I ara que és portat amunt cap al cel, l’acomiaden plens d’una alegria immensa.
Els infants es fan un tip de plorar el dia que s’acaben les colònies o els campaments. També els pelegrins ploren de nostàlgia quan s’acomiaden de Santiago, de Roma o de Jerusalem. Però els deixebles no ploren ni s’enyoren, sinó que se’n tornen a Jerusalem plens d’una alegria immensa.
D’on els ve aquesta alegria? D’una banda, de veure que la nostra naturalesa humana era enduta al cel en la persona de Jesucrist, l’Home Nou. Era la prova definitiva que el Camí que Jesús els havia ensenyat duu a una meta formidable. Sí, qui puja al cel és el Fill de Déu però també el Fill de l’home. La seva ascensió és primícia de la nostra. Jesús ho havia dit ben clar: “Vaig a preparar-vos lloc”.
Penso que aquesta alegria és també una anticipació de l’Esperit de Jesús que rebran per Pentecosta. El comiat de Jesús és l’inici de l’Església. Ascensió i Pentecosta es demanen l’una a l’altra. En marxar Jesús, ens deixa espai perquè nosaltres, els seus deixebles, siguem apòstols de debò, continuadors de la seva missió. No ens podem quedar encantats mirant al cel. Hi ha tanta feina per fer! L’Esperit ens hi empeny.
Jordi Vila Borràs