Ara no es dona gaire el cas, però anys enrere era molt freqüent que el pare traspassés al fill la terra, l’ofici o el negoci. Primer, de ben jove, el fill començava fent d’aprenent o d’ajudant. Si el pare vivia molts anys, el fill havia de tenir la paciència de no voler passar al davant abans d’hora, de no voler imposar el seu criteri i acabar barallat amb el pare. Finalment sempre arribava el moment del traspàs. Era l’hora de fer el pas endavant i d’assumir la plena responsabilitat de la feina. Aleshores el fill s’anava adonant, en la duresa del dia a dia, dels mèrits del pare i de la raó que tenia en molts dels assumptes que havien discutit. Una cosa semblant, salvant les diferències, és el que van viure els deixebles en ocasió del retorn del Senyor Jesús al Pare.
L’havien seguit entusiasmats des de feia temps. Alguns ja el van conèixer quan Joan el va batejar en el Jordà. Van reconèixer en ell no pas un altre mestre, ni tan sols un profeta, sinó el Messies que esperaven amb ànsia. No anaven errats. Però els confonia el tarannà de Jesús i les seves sortides de guió. No entenien gaire la seva familiaritat amb els pecadors, i encara menys els anuncis de la Passió que anava repetint a mesura que s’atansaven a Jerusalem. Ells confiaven, malgrat tot, que tot plegat desembocaria en una entrada triomfal a la ciutat santa, la seva entronització reial i la instauració del regne messiànic.
La passió i mort de Jesús, malgrat els anuncis previs, els va deixar totalment desconcertats. Era la fi dels seus somnis. Per això la resurrecció els va agafar amb el peu canviat. Els dos deixebles d’Emmaús se’n tornaven a casa. Els altres set van tornar al llac a pescar. El Ressuscitat els va haver de recordar tot el que havien viscut abans perquè anessin prenent consciència que tot plegat formava part del pla de Déu: “Així ho diuen les Escriptures: El Messies havia de patir…” Avui celebrem l’Ascensió de Jesús, l’hora del retorn al Pare i del comiat dels deixebles. No es quedaran sols, perquè rebran el do del Pare, l’Esperit Sant promès. Però hauran d’assumir plenament el protagonisme de la missió que Jesús els encomana: cal “predicar en nom d’ell a tots els pobles… la conversió i el perdó dels pecats”.
“Vosaltres en sou testimonis”. Aquesta frase traspassa els segles i arriba a les nostres oïdes amb la frescor i la potència del primer dia. Per això no ens hem de quedar encantats. La fe cristiana que hem rebut no és una bonica història o una sèrie de televisió que ens deixa enganxats a la pantalla. La veritable devoció no és quedar-se embadalits llegint l’evangeli ni resant davant el sagrari. Si la contemplació no ens empeny a la missió, no ens hem trobat amb Jesús sinó que ens hem gronxat en l’autocomplaença. Tots som enviats a portar la bona notícia als pobres, a estimar, perdonar, portar salut, consolar i compartir els bens tal com Jesús ens va ensenyar.
Jordi Vila Borràs