Pocs dels que llegeixen o escolten aquestes paraules deuen recordar el dia del seu bateig. La gran majoria dels cristians de casa nostra hem estat batejats de ben petits. L’únic record que a mi em queda és el ciri, que encara conservo, i una foto en blanc i negre que potser és d’aquell dia.
Joan no batejava infants en les aigües del Jordà, sinó adults que amb aquell gest simbòlic manifestaven la seva voluntat de purificar-se dels pecats i de tornar al Senyor per apressar la seva vinguda. Per això Joan es negava a batejar Jesús. Ell era precisament el qui havia de venir, i no pas a expiar els seus pecats sinó a alliberar-nos dels nostres. Joan tenia raó: no té sentit que l’inferior bategi el superior, que el servent bategi el Senyor. Però Jesús té una raó encara més profunda en demanar el baptisme. Ell, certament, no el necessita, però ha vingut a fer-se solidari de la nostra petitesa i a carregar damunt seu el nostre pecat. Ell ha vingut a abaixar-se fins a la mort per tal de poder dur-nos amb ell a participar de la vida divina. El baptisme de Joan forma part d’aquest procés d’abaixament.
En canvi, el baptisme cristià que hem rebut no és un signe de penitència i abaixament sinó, tot al contrari, el do pel qual naixem a la vida en Crist, la penyora de la vida eterna que comença ja a germinar en nosaltres, el primer pas de la nostra exaltació a la glòria del cel. Per això l’Església sempre s’ha considerat autoritzada a batejar els infants acabats de néixer quan els seus pares cristians ho demanen. I no sols ho autoritza sinó que ho recomana encaridament. Els pares cristians tenen el deure moral, que alhora és un gran goig, d’iniciar els seus fills en la fe cristiana, així com tenen el deure i el goig d’introduir-los en la cultura humana de la qual formen part. Tothom trobaria molt malament que uns pares es desentenguessin de l’educació dels seus fills, que no es preocupessin d’ensenyar-los a parlar bé o d’escolaritzar-los. Així mateix, tot ésser humà té dret a ser iniciat en la dimensió espiritual, i un aspecte tan delicat de la vida humana només pot ser tocat per aquells que estimen més l’infant, que són els pares. Ells són els únics que poden fer-ho posant el bé de l’infant per damunt de tot, perquè en iniciar-lo a la fe cristiana o a qualsevol altra fe no pretenen manipular la seva consciència sinó donar-li les eines perquè pugui viure en plenitud, perquè aprengui a creure, esperar i estimar, i que en arribar a l’edat adulta ho faci com més li plagui.
El baptisme és un do, però és també una il·luminació i un compromís. Per això els adults que demanen el baptisme, i també els infants que estan en edat de comprendre les coses, no són batejats sense haver rebut abans una instrucció adequada, sense haver estat evangelitzats. Batejar algú sense preocupar-se de comunicar-li la bona notícia de l’amor de Déu per nosaltres i de l’evangeli de Jesús seria reduir el baptisme a una mena de ritual màgic o de tradició buida. Només té sentit batejar una persona quan, en la mesura en què n’és capaç, ha rebut la llum de l’evangeli i es compromet a viure d’acord amb els criteris que ens ha ensenyat Jesús, que es concentren en el manament de l’amor.
Jordi Vila Borràs