En les expectatives de cara a Déu, està vist que els humans sempre ens quedem curts. Nietzsche tenia raó: el Déu dels filòsofs segur que és mort. Va morir presa d’un avorriment absolut, fart de ser el motor immòbil, l’ésser necessari, simple i impassible.
I perquè Joan Baptista deia paraules clares, netes, sàvies i valentes, el volien elevar al rang de Messies, enviat de Déu. Aquesta ha estat la manera d’actuar de la humanitat al llarg dels segles: quan ha aparegut un savi, tant se val si es diu Confuci, Buda, Lao Tsé o Mahoma, que ens ha parlat del sentit de la vida i de la rectitud moral, l’hem considerat un missatger de Déu o directament l’hem divinitzat.
Els cristians, si no anem al fons de la nostra fe, correm el perill de fer el mateix amb Jesús. No creiem que és el Fill de Déu perquè els evangelis siguin més bonics que l’Alcorà o perquè les sentències de Jesús siguin més sàvies que les de Buda. És clar que les Benaurances, el Parenostre, el Bon Samarità i el Fill Pròdig són textos insuperables, però no és la bellesa de les paraules ni la veritat dels conceptes els que fonamenten la nostra fe en Jesús com a Fill de Déu.
Recordem el primer capítol del Gènesi: l’esperit del Senyor planava sobre les aigües, i amb la seva paraula Déu va anar creant el cel i la terra fins que, com a punt culminant, crea la humanitat, representada pel primer home i la primera dona.
Tots sabem, pel que diu la Bíblia i per experiència personal, com després el món i la mateixa humanitat s’han espatllat. El projecte de Déu s’ha fracturat en milions de petits projectes d’egoisme humà. El mal ha ocultat la bellesa de la creació.
En el baptisme de Jesús, Déu torna a crear. Apareix de nou l’Esperit de Déu batent les ales en forma de colom. La veu del Pare presenta Jesús com l’Home Nou i principi de la nova humanitat. Per això creiem que és el Fill de Déu.
Dos gestos fan palès el tarannà de Jesús. En primer lloc, la pregària: plena comunió, solidaritat absoluta entre el Pare i el Fill. El seu desig, dirà més endavant, és fer sempre la voluntat del Pare. En segon lloc, solidaritat plena també amb la humanitat: «Un dia que tot el poble es feia batejar, Jesús també fou batejat». Ell, l’únic que no necessitava el baptisme de conversió, baixa a les aigües per unir-se al camí de tot el poble. Temps enllà, veurem com puja a la creu també per solidaritat amb la humanitat pecadora.
Comunió amb Déu, solidaritat amb els homes. És el que ens ensenya Jesús des del primer dia de la seva vida pública.
Jordi Vila