Un dia el papa Francesc va dir als bisbes que els pastors de l’Església a vegades han d’anar davant del poble per tal de guiar-lo pel bon camí, altres vegades enmig del poble per conèixer-lo i fer costat a la gent, i altres vegades darrera, obedient al sentit de fe, és a dir, a les intuïcions que l’Esperit inspira en el poble de Déu.
Una cosa així és el que Jesús va fer el dia del seu baptisme al Jordà. Joan Baptista havia iniciat un gran moviment de conversió, de renovació espiritual i de retorn a la fe d’Israel, en espera del Messies. Jesús no necessitava convertir-se de res, però es va fer solidari amb el moviment popular, i fou batejat.
I és en aquest moviment d’identificació amb el poble que es manifesta amb tota claredat la seva autèntica identitat. S’obre el cel, és a dir, s’esquinça la frontera entre el món de Déu i el món dels homes, de la mateixa manera que es va esquinçar de dalt a baix la cortina que tancava el santuari del temple en el moment que Jesús va morir. Es manifesta en ell la presència de l’Esperit de Déu, aquell Esperit que a l’inici de la creació batia les ales sobre les aigües i ara baixa com un colom sobre les aigües de Jordà, que són testimoni de la creació d’una nova humanitat. I se sent la veu divina, aquella veu que tan sovint havia ressonat en les paraules dels profetes, reprenent i comminant el poble perquè tornés al bon camí, aquella veu que semblava haver emmudit els darrers temps. Aquesta veu ara reconeix Jesús com el Fill estimat.
També el dia del nostre baptisme, en les aigües de la pila baptismal, el cel es va obrir damunt nostre, l’Esperit de Déu ens va fer néixer de nou i el Pare ens va reconèixer com a fills seus units a Jesús, el Fill únic. Agraïm a Déu aquest gran do i procurem viure d’acord amb la dignitat que hem rebut.
Jordi Vila Borràs