La Pasqua antiga, la dels jueus, va ser la Pasqua de la llibertat. Ho hem sentit a la primera lectura. Déu no és neutral. Es posa al costat dels esclaus, dels oprimits. Ell protegeix les cases que han estat marcades amb la sang de l’anyell, i posa el poble “en sortida”: han de menjar cenyits, amb les sandàlies posades i el bastó a la mà, com qui ha de sortir a corre-cuita.
La Pasqua de Jesús ens parla també de llibertat. Ara la víctima no és un anyell, sinó el mateix Jesús, que entrega el seu cos com a aliment i ens marca amb la seva sang per vèncer l’esclavitud del pecat i de la mort. En acabar l’àpat, Jesús també sortirà amb els deixebles per plantar cara a la nit més negra. Abans, però, ens deixarà un signe que no té parangó amb cap altre: s’ajup a rentar els peus dels deixebles. És la Pasqua del servei.
Llibertat, entrega, servei. Ho podem resumir en un sol mot: amor. “Ell que sempre havia estimat els seus en el món, ara els demostrà fins a quin punt els estimava”. Deixem-nos amarar d’aquest amor. Participem de la seva entrega i del seu servei. Combregant en l’eucaristia, però també combregant en la seva actitud de servei amorós envers els altres. No podem combregar el cos de Crist si no estem disposats a rentar els peus dels altres.
I això val d’una manera especial per als ministres de l’eucaristia. No podem tenir entre els dits el cos de Crist, “entregat” per nosaltres, no podem sostenir el calze de la seva sang “vessada” sense sentir la crida de fer de la nostra vida una història d’entrega i de vessament. Només així podem dir-nos de debò ministres del Crist.
Jordi Vila Borràs