Els catalans som vergonyosos. Preferim passar desapercebuts. No volem donar la cara, i no ens agrada que ens rentin els peus en públic. Però, si som deixebles de Jesús, ens hi haurem d’acostumar. Com s’hi va haver d’acostumar Pere.
Fins l’any passat, la rúbrica litúrgica deia que es rentava els peus a uns quants homes o nois. Ara el papa Francesc ho ha canviat. La rúbrica actual diu que aquells a qui es renten els peus han de representar la varietat de tot el Poble de Déu, i per tant hi ha d’haver homes i dones, joves i vells, sans i malalts, clergues, consagrats i laics.
Més enllà de si ens toca o no pujar al presbiteri perquè ens rentin els peus, l’important és prendre consciència del fet que allò que Jesús va fer als dotze, també m’ho fa a mi. Ho vol fer, perquè ho necessito. No m’hi he de resistir, com va fer Pere. Necessito ser servit per Jesús, ser rentat per ell. Ell ha donat la vida per mi a la creu, perquè ho necessito. Pels meus pecats. Si dic o si penso que no tinc pecat, estic afirmant que per mi no calia que Jesús hagués vingut al món, que jo em puc salvar tot sol. O potser em penso que ell no ha vingut a donar la vida per mi sinó a felicitar-me i a demanar-me un autògraf…
Però no, Jesús ha vingut perquè jo ho necessitava i ho continuo necessitant. Ell s’ha posat al meu servei estimant-me fins al punt de donar la vida per mi. Jo només he de fer dues coses. La primera, deixar-me rentar per ell, obrir-me al seu contacte, a la seva acció sobre mi. La segona, fer com ell, posar-me també jo al servei dels altres: “si jo, que sóc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres”.
El gest de rentar els peus forma part del darrer sopar en què Jesús va celebar l’eucaristia amb els seus deixebles. També l’eucaristia comporta un manament: “feu això, que és el meu memorial”. Aquestes paraules no volen dir simplement que Jesús vol que celebrem l’eucaristia en memòria d’ell. El pa i el vi de l’eucaristia són el seu cos lliurat i la seva sang vessada per nosaltres. Això és el que hem de fer en memòria de Jesús: lliurar-nos, fer de les nostres vides una oblació, un exercici d’amor als altres fins a donar-nos del tot, com va fer Jesús.
És molt difícil, això, oi? Demana l’heroisme. No ho podem fer si el mateix esperit de Jesús no ens impulsa, si no vivim units a ell. Per això celebrem l’eucaristia. No per complir un acte de devoció, no per quedar en regla amb el que mana l’Església, sinó per poder fer de les nostres vides allò que només podem fer amb Jesús, i participar així de la seva mateixa vida, que és plenitud d’amor.
Jordi Vila Borràs