Som cendra. De fet, som pols d’estrelles, d’aquelles estrelles primigènies on, per fusió nuclear, l’hidrogen i l’heli van anar donant pas als elements més pesants. La matèria que ara forma el nostre cos, d’aquí a uns anys ves a saber en què s’haurà convertit.
Però som cendra estimada i vivificada per Déu. El nostre gairebé no-res és cridat per Déu a participar eternament de la seva plenitud de vida. Això canvia totalment la perspectiva de les coses.
Quaresma no és un temps de perfeccionament moral, de pràctiques ascètiques per tal de fer-nos més dignes de l’encontre amb Déu. Quaresma és, més aviat, temps de prendre consciència realista del que som en el fons, del que som més de debò: un no-res, una mica de cendra cridada a viure amb Déu. Això ens fa sentir radicalment indignes i radicalment agraïts pel perdó i la rehabilitació que Déu ens ofereix.
Per això les pràctiques quaresmals no han de ser exercicis piadosos que fem perquè els altres ens aprovin i ens admirin. És en la intimitat del nostre cor que hem de buscar aquest Déu que ve a trobar-nos, i que hem d’experimentar que cal fer-li lloc renunciant a l’excés de coses que poblen les nostres vides, i sobretot a l’excés d’ego: d’aquí el dejuni, la pregària i l’almoina, que no són altra cosa que buidar el cor per omplir-lo de Déu i dels germans.
Jordi Vila Borràs