Abans de ser rector d’una parròquia gran i amb turisme d’estiu, tenia el bon costum de sortir cada any uns quants dies a fer un tram més o menys llarg del Camí de Sant Jaume. He de confessar que els dies abans de marxar sempre passava un cert neguit: la por de no haver preparat bé el camí, de topar amb alguna contrarietat imprevista o de trobar-me malament. Un cop arribat el dia, tot just sortit de casa ja em sentia un home nou: havia deixat enrere una vida sedentària i em llançava a l’aventura. Els primers dies de camí, el canvi d’hàbits i l’esforç físic a vegades es feien feixucs, però conforme m’anava aclimatant a les noves rutines em sentia cada cop més lliure, més lleuger i més content.
Penso que la Quaresma és una mica això mateix. La vida és un camí que ens porta a la meta, que és la participació en la Vida Nova que el Crist ens ha guanyat en la seva Pasqua. Però nosaltres tenim una tendència natural a aturar-nos, a quedar-nos encallats. Quaresma és la quarantena de dies en què fem l’esforç, feixuc però saludable, de posar-nos espiritualment en camí cap a la Pasqua. Per això ens cal sortir de nosaltres mateixos, del nostre autocentrament, i descentrar-nos envers Déu i envers els altres. Aquest és el sentit de la disciplina del dejuni, la pregària i l’almoina. No les hem de fer per quedar bé davant de ningú ni davant de Déu, sinó convençuts que en traurem força i salut espiritual.
Jordi Vila Borràs