Quan experimentem sentiments forts i positius envers algú procurem fer brollar el millor de nosaltres mateixos: ens esforcem a millorar el nostre aspecte, a ser més amables, més alegres, a tenir més bon caràcter, perquè l’altre se senti a gust al nostre costat. Quan no sentim aquest neguit interior, vol dir que la relació s’està refredant.
Aquest és el sentit de l’exercitació quaresmal. En apropar-se el moment suprem de la Pasqua, que és la trobada definitiva entre el món diví i el nostre món humà, ens preparem a correspondre a l’amor infinit de Jesús amb el millor del nostre amor, sempre imperfecte. Procurem desfer-nos dels nostres egoismes, vicis, petites ambicions i fantasies desordenades per oferir a l’aigua fecunda de l’amor diví la millor terra per donar fruit.
No ens mou un afany de perfeccionisme. Hi ha qui fa règim i va al gimnàs o al cirurgià per trobar-se més a gust amb ell mateix. No, la Quaresma no és un temps de narcisisme espiritual, de culte a la nostra imatge personal. Per això, remarca Jesús, no hem de fer exhibició de les nostres pràctiques religioses i sacrificis. El dejuni, la pregària o l’almoina no són per a sentir-nos més bones persones i despertar l’admiració pel nostre progrés espiritual. Són, més aviat, la manera de fer net i de posar ordre perquè l’amor de Jesús, que ha entregat la seva vida per nosaltres, trobi el millor acolliment possible en la nostra petita i pobra vida. Tan petita i pobra com un polsim de cendra.
Jordi Vila Borràs