Comencem la Quaresma amb el signe de la imposició de la cendra, que vol dir que ens reconeixem pecadors i que, per tant, ens hem de penedir i hem de canviar. Ens hem de convertir. Hem d’arribar a la Setmana Santa conscients que Jesús ha mort pels nostres pecats, els meus i els teus, i que amb la seva entrega a la creu ens ha obtingut el perdó i ens ha obert les portes d’una vida plena. Per això hem de viure la quarantena de dies que avui encetem amb sentit penitencial: fent examen de consciència i demanant perdó. Seria absurd que, després de reconèixer-nos pecadors amb el signe de la cendra no acudíssim a rebre el perdó que Déu ens ofereix amb el sagrament de la reconciliació. Per això una Quaresma sense celebració penitencial i sense confessió sacramental és una Quaresma incompleta.
Jesús ens parla avui de tres accions que hem de fer, i que hem de fer bé: ajudar els altres, pregar i dejunar.
No cal dir gaires coses per a justificar la necessitat que tenim com a cristians de fer el bé a qui passa necessitat. No n’hi ha prou de no fer mal, cal fer el bé. Jesús va dir: feu als altres el que voleu que ells us facin. És el principi de l’empatia: em poso en el lloc de l’altre i em faig càrrec de les seves necessitats com si fossin meves. Encara més, Jesús mateix s’identifica amb els petits, els pobres, els afamats, els malalts, els presos: tot allò que feu a un d’aquests germans meus petits, m’ho feu a mi.
Jesús ens parla també de la necessitat de la pregària. Pregar és connectar amb la font de la vida i amb qui ens ha estimat primer, és anar amb els ulls i les oïdes obertes per copsar els signes de la seva presència i els consells que ens dona per al camí de la vida. Jo diria que fins i tot per a la persona no creient és possible una certa pregària: viure amb l’esperit despert i el cor obert a tot allò que sigui positiu.
I finalment anem a parar al dejuni. Si el reduïm al signe que ens proposa l’Església d’abstenir-nos de carn el divendres i de fer un sol àpat fort avui Dimecres de Cendra i el Divendres Sant, la veritat és que en fem una caricatura i quedem molt malament en comparació amb els musulmans i amb altres religions. És curiós que ens faci mandra complir aquests mínims manaments de l’Església i que, en canvi, acceptem les dietes més estrictes quan un metge ens ho recepta, i fins i tot sense control mèdic podem arribar a fer autèntiques bestieses. El dejuni religiós no busca el sacrifici perquè sí ni el rebuig dels plaers i les necessitats corporals, sinó el domini dels hàbits perquè els excessos no ens afeixuguin l’esperit i les addiccions no ens esclavitzin la voluntat. Tots sabem que després d’un bon tiberi no hi ha manera humana de posar-se a treballar, i també sabem que sovint no trobem temps per a la pregària o altres coses importants, però tots tenim algun caprici que ens roba el temps o els diners.
Així doncs, cal ajudar, pregar i dejunar. Però a més a més Jesús ens diu que cal fer-ho bé. No per a quedar bé davant Déu, davant els altres o davant d’un mateix, sinó amb humilitat, tocant de peus a terra, sense esperar recompenses immediates, senzillament perquè cal fer-ho o perquè convé. Déu ja es cuidarà de recompensar-nos de la manera més adequada quan arribi el moment.
Jordi Vila Borràs