Algú podria pensar que això de la Quaresma és una mena de luxe espiritual, una pràctica piadosa optativa només a l’abast dels cristians més observants o més fanàtics. ¿Quin sentit pot tenir el fet de no menjar carn, no anar al cinema o a ballar o fer qualsevol altra activitat de lleure que ens vingui de gust? ¿Això ens convertirà en millors persones?
En canvi, jo estic començant a pensar que la Quaresma no és un luxe sinó una necessitat, que no és qüestió de devoció sinó de supervivència.
Vivim en un món hiperconnectat on, paradoxalment, cada cop és més fàcil aïllar-nos en entorns virtuals que ens desconnecten de la realitat, ens xuclen i ens dispersen. Infants que es passen hores clavats davant d’una pantalla i que no són capaços de mantenir un quart d’hora de concentració quan són a classe. Davant d’això, ¿no és necessària la pregària que ens unifica, ens recull i ens enfoca vers el que és essencial? Creguis en el Déu que creguis, pregar és fonamental. I, si no creus en Déu, recull-te interiorment, busca, enfoca’t en allò que consideres fonamental en la teva vida. No et deixis arrossegar cap a una dispersió que ens despersonalitza, ens atomitza, ens converteix en autòmats manipulables.
Ens estem carregant el món. Els científics cada vegada n’estan més convençuts, i donen, com a molt, deu anys de coll abans la situació no arribi a ser incontrolable. Els mals que pateix el nostre planeta són diversos. D’una banda la contaminació. D’una altra la sobreexplotació dels recursos naturals. Tot plegat està conduint el planeta cap a un desequilibri que es manifesta en el canvi climàtic, que tindrà efectes devastadors si no l’aturem. Ja no es tracta, doncs, de deixar de menjar carn els divendres i de practicar un lleuger dejuni dos cops l’any per tal de sentir-nos bons complidors dels manaments de l’Església. Cal que tots plegats comencem a fer canvis seriosos en la nostra manera de consumir, si volem que el planeta continuï essent acollidor per a nosaltres i per als nostres descendents. Hem de canviar la manera de menjar, de vestir-nos, de viatjar, per al nostre bé i per al de les generacions futures. I ho hem de fer de pressa. Hi ha més motius que mai per al dejuni.
Potser m’equivoco, però jo diria que, de les tres pràctiques quaresmals, l’almoina és la més fàcil de justificar, la que ha connectat millor amb la mentalitat del món modern. La paraula segurament ha quedat desfasada, però ha estat substituïda per solidaritat o per justícia social, que en el fons és el mateix. Encara queda molt per fer. Ressorgeixen moviments socials i polítics que exclouen alguns col·lectius per raons d’origen, cultura, religió o condició social. Es tanquen fronteres. El llenguatge dels polítics i líders socials cada vegada és més dur, menys empàtic. Per això és tan urgent crear xarxes de relacions humanes i de suport mutu, saludar tothom, tenir cura dels que es queden sols, sense família, sense llar o sense feina. Això ens implica personalment, va molt més enllà del típic gest de donar unes monedes. És el que ara fa falta.
«Reconcilieu-vos amb Déu», diu sant Pau. I jo afegiria: reconciliem-nos els uns amb els altres, amb el nostre nucli interior i amb el planeta en què vivim. «Ara és l’hora favorable», que és una manera amable de dir “ara o mai”.
Jordi Vila Borràs