Quan els nens juguen a futbol al pati del col·legi o improvisant dues porteries al carrer o a la platja, s’identifiquen amb el seu heroi. Ara tots són Messi, Cristiano o Neymar. Jo era Rexach. Aquesta fantasia ajuda els infants a superar-se a ells mateixos. Jo m’esforçava a xutar bé i a pensar, perquè Rexach era un gran xutador i tenia bona visió del joc. Segur que a molts infants, quan ja estan cansats i van per terra, els motiva pensar que el seu ídol no deixa mai de lluitar i no dona cap pilota per perduda. Podríem dir que l’infant se sent habitat per l’esperit de tal o tal altre futbolista. Només és una fantasia, però funciona.
Doncs bé, resulta que els cristians estem realment habitats per l’Esperit de Jesús, i no és cap fantasia. Tot allò que Jesús va fer entre nosaltres, ara som nosaltres que ho hem de continuar enmig del món. Parlo de ser instruments de pau i de perdó, de fraternitat i d’esperança.
Un cristià no pot ser un espectador passiu que es delecta contemplant les meravelles de Déu. No ha de pretendre tampoc ser el protagonista d’una història que comença i acaba en ell mateix. Els cristians som éssers humans que, sense perdre la nostra pròpia personalitat, som habitats per l’Esperit Sant i això ens habilita per convertir-nos en constructors del Regne inaugurat per Jesús.
Fixem-nos en el dinamisme de cada eucaristia. Ens reunim, resem junts, som instruïts per la Paraula de Déu, l’adorem present entre nosaltres en el pa i el vi consagrats… Fins aquí, tot en ordre: el Senyor és a l’ambó i a l’altar, i nosaltres al seu davant. Però de cop i volta tot s’embolica: anem a combregar i ja no és davant nostre sinó dins nostre. I tot seguit ens beneeix i ens envia, ens fa sortir perquè el portem arreu on anem i fem ressonar fins a la fi dels temps la seva salutació: Pau a vosaltres.
Per això celebrem Pentecosta com la festa del compromís. Som apòstols, som missioners. L’Esperit de Déu és en nosaltres i compta amb nosaltres per fer la seva obra en el món.
Jordi Vila Borràs