Els vam veure bocabadats en l’Ascensió. Passats uns dies, deurien estar encara enyorats, esporuguits i desorientats, pobres deixebles! El seu estat d’ànim es resumeix en quatre síl·labes: i ara, què?
I de sobte reben aquell que Jesús els deia que havien d’esperar. L’Esperit Sant irromp enmig d’ells en forma de vent i de llengües de foc. Vent que tot ho belluga i que ningú no pot controlar, signe de dinamisme i de llibertat. Llengües de foc que els donaran la facultat d’entendre’s amb tothom, sigui quina sigui la llengua i la cultura d’origen.
Vivim temps de perplexitat. En molts àmbits de la societat i en la mateixa Església ens preguntem sovint: i ara, què? No tenim respostes, no hi ha manuals d’instruccions per a resoldre els problemes nous amb què ens trobem. Podem caure en la temptació de dimitir, pensant que no hi ha res a fer, o d’encaparrar-nos a fer el que sempre s’ha fet, sense pensar que potser ja no serveix.
Nosaltres no hem d’esperar l’Esperit Sant com aquells primers deixebles, perquè ja l’hem rebut, des del baptisme i la confirmació. Només cal que deixem d’oposar-li resistència. La principal resistència és la connivència amb el pecat, és a dir, la voluntat de seguir els propis impulsos i interessos i no els de Jesús. Però, encara que no sigui pròpiament pecat, també ens resistim a l’Esperit quan no ens deixem anar, quan fem el que ens sembla que està bé confiant més en nosaltres mateixos que en Déu.
Diguem-ho d’una altra manera. Hi ha tres estils de viure. Un és anar per la vida sense pensar: no arribaré enlloc. El segon és anar per la vida pensant què és el que em convé a mi: arribaré a la meta dels egoistes, que sempre deixa insatisfet. El tercer és pensar en cada ocasió què és el que Déu em diu que faci, què faria Jesús en aquesta situació: obrir-me a aquesta pregunta i obrar en conseqüència desvetlla en mi la força, l’alegria i la llibertat de l’Esperit.
Jordi Vila Borràs