La tendència a la resignació és una constant en la història de la humanitat. Els antics parlaven del fat, una divinitat o una força impersonal que marcava ineluctablement el destí de la persona i de la humanitat. D’aquí venen les paraules fatalisme i fatalitat. Com que ara està de moda l’espiritualitat oriental, sona més modern parlar de karma: és una manera de dir que, si et passen coses dolentes, és perquè t’ho mereixes, encara que no te’n recordis o no ho entenguis.
El fatalisme també es disfressa de llenguatge científic, que això dona molt de prestigi. Tenim, amb caire humorístic, la llei de Murphy i similars, segons les quals, si alguna cosa pot anar malament, hi anirà. Però, amb un to molt més seriós, trobem grans catedràtics que atribueixen a unes presumptes lleis de l’economia l’increment de la desigualtat entre rics i pobres, el tracte de favor que arreu del món reben els grans capitals i, en l’extrem contrari, l’exclusió dels que no poden contribuir a l’augment de la riquesa. Ara, darrerament, he sentit fins i tot alguns polítics que justifiquen les seves accions i omissions dient que no poden fer altra cosa que complir la llei, oblidant que ells, elegits pel poble, són precisament els encarregats de legislar d’acord amb la voluntat popular i els principis fonamentals de la justícia.
Aquesta tendència secular a la resignació i al fatalisme sempre m’ha semblat molt sospitosa. Cal preguntar-se a qui beneficia. Hi ha gent interessada a fer-nos creure que no s’hi pot fer res, que res no pot canviar, que no pot ser d’altra manera.
Marx va identificar clarament els interessats a fer creure al poble treballador que el seu patiment és irremissible. I, en la seva anàlisi de la societat decimonònica, va atribuir a la religió el paper d’opi del poble: un analgèsic que t’ajuda a suportar el dolor desviant la teva atenció vers un món de fantasia, però que no millora en absolut la teva situació real sinó que et fa encara més vulnerable.
Cal admetre que, per desgràcia, la religió ha assumit alguna vegada aquest paper tan galdós i rebutjable. No ens ha de fer por ser autocrítics. No hi ha cap realitat humana que s’escapi de possibles deformacions i corrupcions: la família, la pàtria, també la religió.
Però la Pentecosta ens ensenya que la força que veritablement regeix el món és l’Esperit de Déu. Un Esperit que ve a regirar-ho tot i a treure’ns de la resignació.
L’Esperit és tot el contrari del fat, el karma i qualsevol llei feta de lletra morta. L’Esperit no condemna sinó que salva, no tanca sinó que obre, no adorm sinó que desperta, no lliga sinó que allibera. Desvetlla en nosaltres la capacitat de combatre les injustícies. Renova el goig de viure, de trobar la comunió que s’amaga en tota diversitat, d’acceptar les diferències, de perdonar el passat i d’emprendre una vida nova.
I el gran poder i la gran novetat de l’Esperit de Déu és que tot això no ho fa arrossegant-nos contra la nostra voluntat, sinó inspirant-nos, potenciant la llibertat, avivant l’anhel de vida plena, de felicitat i d’amor que tots portem en el cor perquè ell mateix l’ha posat.
El cristià més espiritual no és el més observant, instruït o resignat, sinó el més lliure, més amant i més feliç en el goig de l’Esperit.
Jordi Vila Borràs