Confesso que de petit era molt dolent jugant a futbol. Tanmateix, quan em tocava xutar alguna falta em posava en la pell del gran Rexach i me’n sortia prou bé. De més gran, durant un temps em van fascinar les pel·lícules de por, de misteri i de ciència-ficció, on no era estrany que algun ésser espiritual o extraterrestre s’apoderés del cos d’una persona fins a deixar-lo totalment alienat.
I és així, amb aquest bagatge cultural, pobres de nosaltres, que arribem a la Pentecosta! ¿Què li deu passar pel cap a molta gent quan diem que en els sagraments Déu ens envia el seu Esperit tal com va fer el dia de Pentecosta amb els primers deixebles?
Quan rebo l’Esperit de Déu, que és el mateix que habitava en Jesús, no deixo de ser jo mateix ni em transformo en el que no soc. L’Esperit de Déu no em farà perdre el coneixement ni m’impel·lirà a fer coses rares o ridícules. L’Esperit de Déu em guiarà vers el ple desplegament de la meva persona.
Des del principi de la nostra existència som cridats a ser molt més del que som en aquell moment. Els primers passos i paraules d’una criatura en si mateixos són molt deficients, però ens emocionen perquè presagien tot el que aquella persona podrà arribar a experimentar i a expressar. Jo no he estat pare de cap criatura, però confesso que com a professor m’enorgulleixo de retrobar antics alumnes convertits en persones madures i bons professionals. Penso: els vaig ajudar a ser el que són. Els pares i mares miren els seus fills i pensen: aquest infant un dia serà com jo, o més que jo.
Així mateix Déu s’entendreix amb els nostres esforços per estimar i les nostres caigudes i replegaments, amb els nostres dubtes i balbuceigs de pregària. Als seus ulls som com infants que encara no saben on poden arribar. Ell ens ha creat. Ha creat tot l’univers, però a nosaltres ens ha fet essencialment diferents de tots els altres éssers. Ens ha destinat a participar de la seva vida. Els teòlegs orientals en diuen divinització. Cal entendre-ho bé. No vol dir que un dia arribem a substituir Déu, ni que deixem de ser humans per convertir-nos en superhumans i relegar els que no ho assoleixin a un estatus inferior. Vol dir que només arribarem a ser plenament nosaltres quan visquem plenament units a Déu.
La festa de Pentecosta ens recorda que aquest procés de creixement i de divinització ja ha començat. Que forma part del pla de Déu des del començament i que Jesús li ha donat un impuls que ja és imparable. Ell ens ha demostrat que cap pecat dels que embruten la naturalesa humana, cap rebuig, cap espiral d’odi i violència, ni tan sols la mateixa mort poden aturar la vida nova i divina que ja ha donat en ell fruit esplendorós de resurrecció. Ell ens infon el seu Esperit i, petits i limitats com som, ja s’albira en nosaltres el que estem cridats a ser: tan divins com ho permeti la nostra humanitat. Abans ho deien en llatí: alter Christus. Aplicat a tots els cristians i no sols als capellans com es feia sovint.
Jordi Vila Borràs