Les nostres vides estan fetes de moltes coses: hi ha records, judicis, conviccions, dubtes, il·lusions, projectes, propòsits… Hi ha alegries però també hi ha tristeses, fracassos i decepcions. Quan mirem dins nostre, trobem una gran enyorança: de ser més feliços, d’estimar més, de viure més. Si la mirada dins nostre és sincera, hi descobrim també el pecat, la barrera, la tendència al mal que no ens deixa créixer. Hi descobrim també la por a la mort, a la manca de sentit i d’horitzó.
Cadascú de nosaltres ens podem esforçar i podem aconseguir petits i grans èxits, però sabem que no ens podem salvar a nosaltres mateixos, que no podem traspassar els límits de la nostra contingència. Déu ens va crear per al bé i per a la vida, i sabem que només ell ens pot obrir el camí que el nostre pecat ha anat tancant.
Durant aquesta Setmana Santa no hem de fer altra cosa que contemplar Jesús. Ell és Déu que ens ve a salvar. Ha assumit la naturalesa humana per tal de salvar-la en ell i perquè siguem també salvats tots els qui ens vinculem, ens agafem, ens arrapem a ell. La Setmana Santa no és, doncs, temps de fer-se bons propòsits, de revisar les nostres vides… tot això encara és mirar-nos a nosaltres mateixos. Setmana Santa és temps de mirar Jesús i de deixar-nos desbordar per l’amor, pel lliurament que descobrim en cada un dels seus gestos, des d’avui que entra a Jerusalem fins al vespre de diumenge vinent, quan caminarà, conversarà i soparà amb els deixebles d’Emaús.
Jesús és el Camí que ens porta a la Vida veritable. Acompanyem-lo, doncs, en el camí d’aquesta setmana transcendental, camí que passa per la mort i arriba a la resurrecció, camí dolorós, sí, però, sobretot, camí fet d’amor fins a l’extrem.
Jordi Vila