Tant de bo que poguem viure la Passió de Jesús com la van viure les dones. Com aquella que a Betània, a casa de Simó el leprós, va ungir el cap de Jesús amb un perfum preuadíssim de nard autèntic. Els ulls mesquins la van mirar malament. Ella, però, havia decidit dipositar en Jesús el que tenia de més valuós. No va calcular, simplement es va lliurar. I, sense saber-ho, el seu gest va ser un signe profètic. Crec que és una mena de llei que sempre es compleix: la vida de qui es lliura del tot acaba dient més coses del que ell mateix es pensa.
Com aquella criada del gran sacerdot que, en veure Pere al pati, li va donar dos cops l’oportunitat de confessar Jesús. No sabem si tenia males intencions o si era de les que parlen sense pensar. Pere es va sentir assetjat i va negar Jesús dues vegades davant d’ella, i encara una tercera abans que el gall cantés per segon cop. En tot cas, ella també va fer bé sense saber-ho: va posar Pere davant del mirall de la seva covardia. Necessitem persones que ens interpel·lin, que ens descobreixin els pecats i febleses. Gràcies a aquella dona, Pere va plorar en descobrir que Jesús també moria per ell.
Com aquelles dones, entre les quals hi havia Maria Magdalena, Maria i Salomé, que havien seguit Jesús quan era a Galilea i el proveïen amb els seus béns, i que ara s’ho miren de lluny. S’ho miren, tanmateix, mentre que els dotze, el grup masculí dels deixebles, s’ha esfumat. Elles no van deixar Jesús. Van mirar també com Josep d’Arimatea l’enterrava en un sepulcre tallat a la roca. I seran les primeres que, el diumenge de bon matí, trobaran el sepulcre buit i veuran el Senyor ressuscitat.
Jordi Vila Borràs