Els que vivim prop d’un polígon químic estem acostumats a sentir de tant en tant una prova de sirenes. Les escoles aprofiten a vegades per fer un simulacre d’accident: tanquem finestres i portes, tothom confinat, mirar que no falti ningú… És qüestió d’estar preparats i saber què hem de fer el dia que hi hagi una emergència de debò.
Estar preparats. Això és el que vol dir la crida de Jesús a vetllar. Quan va venir fa vint segles va trobar ben poca gent disposada a acollir-lo. Segurament per això, trenta anys més tard, aquesta insistència: vetlleu, perquè els vostres pares dormien i no es van adonar del que estava passant ben a prop de casa seva.
Jesús també ve a nosaltres dia rere dia sense avisar. Ho vèiem a l’evangeli de diumenge passat: ve en la persona de qui passa fam o set, del malalt, del foraster, del refugiat, del privat de llibertat. Cal estar alerta, no fos cas que li tanquéssim la porta als nassos o que el deixéssim passar de llarg sense ajudar-lo, acollir-lo o visitar-lo.
I un dia ens trobarem definitivament amb ell, el veurem cara a cara, i ja no podrem girar-li l’esquena, i la seva mirada amorosa serà per a cadascú de nosaltres foc que crema i purifica, llum que il·lumina i embolcalla.
Hem de vetllar per nosaltres mateixos i també pels altres. Som com el porter d’una casa: vetlla per tots els veïns. Evangelitzar és, en el fons, una manera de despertar els adormits i d’espavilar els engorronits.
Jordi Vila Borràs