Anar de viatge a un país llunyà és una experiència excitant per bé i per mal. Ens fa il·lusió però també ens neguiteja. Comencem a pensar: i si em passa alguna cosa? I aleshores mirem d’assegurar-nos tant com podem: que no ens faltin els diners, que ja se sap que amb calés se soluciona tot; caldrà contractar una assegurança per si ens sobrevé una malaltia o un accident; caldrà també assegurar-nos que sempre hi haurà algú amb qui poder comunicar-nos sense problemes d’idioma…
Jesús és a punt d’emprendre la gran missió, la que li ha encomanat el Pare. I sembla que el diable vol fer-li entrar també el neguit: molt bé, el Pare t’envia, però t’hauries d’assegurar almenys de no passar gana i que no et falti mai el que necessites, prou complicada que tens ja la teva feina; molt bé, el Pare t’envia, però t’hauries d’assegurar que si passa alguna desgràcia els àngels et rescataran al moment adequat; molt bé, tingues present que la gent només entén el llenguatge del poder, de manera que et convé triar uns aliats adequats…
Les temptacions de Jesús no són gaire diferents de les nostres: sí, vull ser bon cristià mentre això no m’afecti la butxaca, la fama, el prestigi, l’autoritat… Vull ser bon cristià mentre no sigui perillós.
El Pare va enviar Jesús a la missió sense diners a la butxaca, sense poder, sense xarxa. Va assumir la naturalesa humana amb tots els seus riscos i limitacions, sense cap roc a la faixa, sense cap telèfon vermell perquè l’anessin a rescatar si anaven mal dades. Així hauríem de viure també els cristians: sense buscar seguretats, oberts al risc que suposa estimar els altres sense reserves i testimoniar la veritat sense vergonya. La nostra única seguretat ha de ser posar la confiança en Déu, tal com va fer Jesús. Això no li va estalviar la mort, però el va dur a la resurrecció.
Una bona pregunta per a aquest inici de Quaresma podria ser: de quina seguretat m’he de desempallegar?
Jordi Vila