Descobrim que tenim una certa cultura literària, musical o cinematogràfica quan determinada frase, melodia o escena ens n’evoquen una altra. Així descobrim que compartim certs referents amb l’autor, i podem entendre allò que ens vol dir encara que no ho digui. És aquella complicitat intel·ligent que expressa la frase “tu ja m’entens”.
Aquí podríem fer aquest joc aplicat a la Bíblia. En aquest evangeli que descriu tan lacònicament l’estada de Jesús al desert, Marc introdueix un munt de referències que, sense dir gairebé res, diuen moltíssim.
D’una banda, l’Esperit, Satanàs i els animals feréstecs ens porten al relat de la creació, quan l’Esperit batia les ales sobre les aigües, quan el Senyor Déu va fer passar tots els animals davant d’Adam perquè els posés nom, i quan la serp va seduir Eva perquè juntament amb Adam, mengés la fruita prohibida.
D’altra banda, el desert, els quaranta dies i l’aliment dels àngels. Immediatament pensem en el poble hebreu que, guiat per Moisès, va viure al desert durant quaranta anys alimentant-se del mannà que venia del cel fins que va arribar a la terra promesa.
Així doncs, Jesús és el nou Adam, l’home nou que, a diferència del primer, no sucumbeix a la temptació. És també el nou Moisès, que guia el poble cap al Regne de Déu que ha vingut a anunciar.
Així comença la predicació de Jesús. Crida a la conversió i a la fe. Desfer-nos de tot allò que ens aparta de Déu i dels germans, i aferrar-nos a la promesa del nou Regne que ens ve de Déu. És una proposta per a tota la vida, però que ens cal empènyer especialment perquè les resistències internes i externes no l’acabin de frenar del tot. Així hem d’entendre la Quaresma: deixar el vell Adam i unir-nos al nou, posar-nos en marxa seguint el nou Moisès.
Jordi Vila Borràs