Després d’haver pelegrinat nou vegades a Santiago, fa uns quants anys se’m va acudir provar d’anar-hi en línia recta des de l’església on vaig ser batejat, que és la parròquia barcelonina de Corpus Christi. Gràcies al GPS vaig descobrir que la distància a recórrer era exactament de 900 km, i per això vaig decidir donar-me un marge de tolerància d’un 1%, és a dir, 9 km d’amplada.
És així com, aprofitant minivacances de quatre o cinc dies, vaig arribar fins a Ezcaray, un poble de la Rioja, a la comarca de la Rioja Alta, tocant a la Sierra de la Demanda. Allà ho vaig deixar estar perquè no surt a compte fer desplaçaments tan llargs si no pots agafar gaires dies seguits de vacances.
Explico tot això perquè amb aquesta mena de joc o repte he après que, a l’hora de caminar, la línia recta no és sempre el trajecte més curt. M’he fet un tip de pujar turons i muntanyes, de baixar valls i fondalades. Fins i tot vaig creuar el riu Gállego amb aigua fins als genolls. No hi ha millor ruta que la planera, encara que faci tombs i retombs.
Diu Joan: “Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí”. Jesús va venir al nostre món fa vint segles i vol venir personalment a cadascú de nosaltres per portar-nos la salvació de Déu.
Ens cal alçar les valls i fondalades i abaixar les muntanyes i els turons. Les valls dels nostres pecats i vicis, en els quals és fàcil deixar-se anar i és tan difícil recuperar la possessió d’un mateix. Les fondalades del desànim i de la desconfiança, de creure que el món no té remei i que ningú no ens salvarà del mal que s’escampa pertot. Les muntanyes i turons del nostre orgull, de l’ambició, de l’egoisme, de creure que som el centre del món i que tot ha de girar al nostre voltant.
Aplanem el camí perquè Jesús vingui a nosaltres. Abaixem les barreres, fem les coses planeres i obrim les portes del cor, és a dir, convertim-nos dels nostres tancaments. Jesús vol venir a fer estada en nosaltres.
Jordi Vila Borràs