Sembla un miracle poc seriós, una mena de divertiment abans de començar a curar leprosos, cecs i paralítics, fins a ressuscitar morts. Sembla un d’aquells partits amistosos de pretemporada que només serveixen per anar agafant la forma física. I potser se li’n va anar una mica la mà: sis-cents litres de vi! Com es deurien posar els convidats!
Espero que aquestes primeres reflexions ens facin veure que l’evangelista no vol que ens fixem en el fet en si, sinó en allò que simbòlicament representa: Jesús salva in extremis una festa de noces.
Hi ha en un altre lloc dels evangelis la paràbola dels convidats a la festa de noces del fill del rei, a la qual no van voler assistir els convidats, i finalment la sala del banquet es va omplir de gent vinguda de tot arreu. És el banquet del Regne de Déu, que els jueus incrèduls envers Jesús rebutgen i que s’obre a tots els pobles de la terra.
Jesús és qui ve a salvar les noces eternes de Déu amb la humanitat. El Déu dels filòsofs és perfecte i no necessita res, però el Déu de l’evangeli és més misteriós encara: és Amor, i com tots els amors busca a qui donar-se, i es vol donar a la seva mitja taronja, a la humanitat, creada per ell a imatge i semblança seva. No s’acaba d’entendre, però l’amor és així, sovint no s’entén. Aquestes noces perillaven pel rebuig de la humanitat, i Jesús és qui ha vingut a darrera hora a reconduir la relació i a salvar la festa.
Explicada així, la història de la salvació sembla una mica frívola. Potser també a Jesús li ho va semblar, perquè va deixar clar a la seva mare que no havia arribat la seva hora. L’hora va arribar aquell divendres a la creu. Allà sí que Jesús va salvar in extremis la humanitat del domini del pecat i de la mort i ens va obrir les portes del Regne etern.
Jordi Vila Borràs