Tot i que se n’ha de fer un consum moderat i responsable perquè és potencialment molt perillós, en la nostra cultura mediterrània el vi és sinònim de festa. Ja se sap que totes les festes segueixen una pauta similar: el moment de l’arribada i les salutacions, l’animació que va creixent a mesura que la gent menja i beu fins que s’arriba a un màxim d’alegria i efusió, i l’anticlímax en què la gent, ja cansada, va abaixant el to i es retira.
Una banquet en què el vi s’acaba abans d’hora és una festa frustrada. Jesús intervé, a instàncies de Maria, per tal de solucionar el problema, però ho fa de tal manera que arriba a transformar el patró establert: hi ha un crescendo que no decau perquè el vi darrer és millor que el primer.
Tots sabem que la vida humana és un seguit d’il·lusions i de decepcions. Tots hem glatit per alguna cosa o per alguna persona, i en passar el temps ens hem adonat que potser no n’hi havia per tant. Ningú ho ha expressat millor que sant Agustí, quan diu que hem estat fets per Déu i per a Déu, i que el nostre cor resta inquiet mentre no reposi en ell.
Hi ha qui s’imagina la vida cristiana com una vida mediocre de renúncies a tota mena de plaers i de pregàries en veu baixa. En canvi Jesús es presenta, en aquest primer signe o miracle de l’evangeli de Joan, com l’únic que pot dur a compliment el nostre desig de festa, de plenitud, de satisfacció incommensurable. De moment només és un signe, perquè encara no ha arribat la seva hora, l’hora de la creu i la resurrecció. Maria ens indica el camí que no falla, que ens duu al banquet sense fi del Regne: “Feu el que ell us digui”.
Jordi Vila Borràs