Segur que Tomàs creia en Déu, i gairebé segur que creia també en la resurrecció dels morts a la fi dels temps, com la majoria dels jueus de la seva època. I, tanmateix, ha passat a la posteritat com el descregut per antonomàsia, perquè no va creure aquella història increïble que li explicaven els companys sobre l’aparició de Jesús enmig d’ells. ¿I per què no els va creure? Perquè no hi era, perquè s’havia absentat de la comunitat.
Segurament perquè soc capellà, sovint em trobo amb gent que em diu que té molta fe. Com que generalment no els conec, tampoc no tinc franquesa per dir-los el que penso: que el que marca la diferència no és la quantitat de fe que tens, sinó l’objecte de la teva fe. Jo puc creure que les fades existeixen o que els extraterrestres ens visiten, però això no em salva. Això, en el millor dels casos, posarà una mica de poesia a la meva vida, i en el pitjor em farà viure a la lluna. L’única cosa que pot donar una llum que no s’apaga, una esperança indestructible, un sentit definitiu a la meva vida és creure que Jesús ha ressuscitat i vessa damunt nostre el seu Esperit.
No voldria escandalitzar ningú, però penso que va fer bé, Tomàs, de no creure’s a la primera aquella història increïble que li explicaven. Tots tenim experiència de trucades comercials que t’ofereixen la lluna en un cove i que al final es queden en estafes més o menys legals. Hi ha coses que no te les pots creure si no les veus. Jo no recomanaria a ningú que es cregués que una persona -tant li fa que es digui Jesús o Pepet- ha ressuscitat i viu per sempre, si no n’ha fet l’experiència.
Jesús diu: “Feliços els qui creuran sense haver vist”. En efecte, ara no el podem veure amb els nostres ulls físics. Però hi podem creure, sense ser crèduls ni babaus, si l’experimentem. En aquest sentit, la fe és com l’amor: no es veu però s’experimenta. Tenim una mena de sentit interior que ens permet detectar l’amor que ens té una persona per la seva presència i la seva atenció envers nosaltres. Doncs bé, la fe ens permet detectar la presència viva de Crist avui.
Ara bé, la fe, tot i ser personal, necessita la comunitat per activar-se. És una mica com el llenguatge: la capacitat de parlar és dins meu, però no s’activa fins que hi ha algú en disposició d’escoltar-me. Per això Tomàs no podia creure, perquè s’havia allunyat de la comunitat. I, en tornar-hi, es va trobar amb el Senyor i es va despertar la seva fe.
Per això és tan important viure la fe en comunitat, per això és fonamental l’eucaristia del diumenge. Encara que no estigui de moda, encara que suposi crear un hàbit nou o haver de modificar altres hàbits. Ens hi juguem la trobada personal i comunitària amb el Senyor ressuscitat. I una fe sense experiència de trobada és com l’amor o l’amistat, que si no es cultiven es van esllanguint, difuminant, apagant, fins que un dia ja no els trobem a faltar.
Jordi Vila Borràs