Glòria i creu, creu i glòria. Jesús transfigurat, amb el rostre trasmudat i el vestit espurnejant, parla amb Moisès i Elies del traspàs d’ell que s’havia d’acomplir a Jerusalem. I serà precisament aquest traspàs, amb l’agonia i la ignomínia de la creu, que obrirà la porta de la resurrecció i de la vida gloriosa per a Jesús i per a tots els qui viuen units a ell.
Pere s’hauria volgut quedar allà dalt. Volia aturar el temps, com ens ha passat a tots en aquells moments privilegiats en què ens hem sentit plens de felicitat. Moments en què tot sembla a lloc, en què no hi ha res que desentoni i tens desig de demanar que no es bellugui ningú, quedem-nos sempre així. Jesús conversant amb Moisès i Elies, perdoneu l’atreviment, era com Messi jugant amb Kubala i Samitier. Un somni, impossible per anacrònic, fet realitat. Més enllà de la línia del temps, un fil conductor uneix aquestes ternes glorioses, un designi transcendent els vincula i fa que cada un d’ells quedi incomplet sense els altres, com les taules d’un tríptic que no deixen de dialogar entre si.
Però compte a somiar abans d’hora. Compte a conformar-nos amb glòries que encara no són la Glòria o absolutitzar camins que no són únics. El núvol, expressió del misteri de Déu, cobreix els deixebles i els trastoca les il·lusions. És clar que Moisès, Elies i Jesús són compatibles i complementaris, però la veu divina centra el focus en Jesús: “Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo”. I tot seguit es troben amb Jesús tot sol. La història d’Israel és un camí de trobada de Déu amb la humanitat per mitjà d’aquest poble singular. Un camí que culmina en Jesús. I és a ell a qui cal escoltar i seguir. Tant se val si hi hem arribat per altres camins, és igual si la història de Moisès i Elies no ha estat la nostra. El que importa és trobar-nos amb Jesús i fer camí amb ell. Baixar del Tabor i acompanyar-lo fins al Calvari. Aquest és el veritable camí de la glòria.
Jordi Vila Borràs