Podem veure en els nens petits alguns comportaments que de fet també reproduïm els adults. Sovint, quan un nen manipula una joguina o un objecte qualsevol i no encerta a obtenir el que vol, s’enfada i desfoga la seva ira contra l’objecte fins que el trenca. Altres vegades el llença lluny i se’n desentén.
També els adults sovint reaccionem amb violència davant de les situacions o les persones que ens disgusten, i també a vegades aixequem una barrera d’indiferència al nostre voltant per evitar allò que ens podria fer mal. Tanmateix, les persones madures són les que reflexionen i miren d’afrontar els problemes de manera positiva. Aleshores tot es converteix per a elles en motiu de creixement. És madura la persona que no es fa enrere davant d’un problema, que reflexiona i assaja noves estratègies fins que el resol.
Vistes així les coses, no hi ha dubte que el nostre Déu, aquest que veiem encarnat en l’infant Jesús, és un Déu infinitament madur. Ens ho mostra la manera com s’ha enfrontat davant el gran problema: el pecat de la humanitat.
Un Déu immadur hauria destruït aquelles criatures que s’havien fet malbé. Al capdavall, Déu és prou poderós per crear-ne unes altres del no-res. O bé hauria començat a manipular-les grollerament, amb la qual cosa s’hauria espatllat sense remei el delicat mecanisme de la seva llibertat, que és el que les fa úniques en tota la creació. O bé els hauria girat l’esquena i les hauria deixat condemnades per sempre a l’absurd i a l’autodestrucció.
Però no. El nostre Déu és tan madur, tan pacient, amorós i respectuós amb la seva creació que ha dissenyat un pla per rescatar-nos del pecat i de la mort respectant la nostra llibertat. Per això s’ha fet home com nosaltres, assumint les nostres limitacions, plantant la seva tenda entre nosaltres. Ell, tan madur, s’ha exposat a les nostres immadureses. Tant, que sovint no l’entenem. Com els infants, voldríem que ell ho arreglés tot amb el seu poder. Però això no ens permetria créixer.
Avui, aquest diumenge humil entre les grans festes de Nadal, aquest diumenge sense nom, agraïm aquest capteniment de Déu envers nosaltres que el fill de Sira, molts anys abans de venir al món el Fill de Déu, ja va anomenar Saviesa.
Jordi Vila Borràs