Avui dia tenim tantes coses a fer i tants mitjans per fer-les, que més o menys tots ens hem tornat multitasca. Mentre escric aquestes ratlles, que després alguns sentiran presencialment a l’església però que altres llegiran en una web o rebran per correu electrònic, , de tant en tant miro les darreres novetats del twitter i espero rebre un whatssap de la persona que havia de venir i no ha vingut. I vaig controlant l’hora perquè ben aviat hauré de sortir de casa.
I així ens anem acostumant a viure presències virtuals, en què som a molts llocs a la vegada sense acabar de ser-hi. Ja és habitual veure colles de joves que no es miren, sinó que cadascú va absort interactuant amb la pantalla del seu mòbil.
Segons com es miri, el problema del pecat de la humanitat podria ser un tema menor per a Déu. Com aquella mare que ha de sortir més tard de la feina i amb un parell de trucades organitza la família, Déu ens hauria pogut salvar a distància. Però no, s’ha implicat, s’ha mullat, s’ha encarnat.
A vegades diem que hi ha coses que no s’entenen si no les vius des de dins. Això és el que ha fet Déu amb nosaltres, ha vingut a viure la nostra vida. I això ha de ser per a nosaltres un gran motiu d’agraïment, i també un exemple a seguir.
No podem viure defugint els problemes del nostre món, relliscant amb superficialitat sobre una pista de gel sec. A exemple de Déu, ens hem d’encarnar, és a dir, involucrar en tot allò que afecta el bé de la humanitat. No podem restar indiferents davant tants problemes del nostre món, ni ens podem conformar amb un petit gest per tranquil·litzar la consciència. No podem resoldre tots els problemes, però no tenim dret a no posar tots els mitjans al nostre abast per resoldre el que puguem.
Aleshores la vida es torna més intensa i les nostres presències són més reals, fins i tot si hem de continuar funcionant en mode multitasca.
Jordi Vila Borràs