Joan, el profeta que cridava el poble a la conversió tot esperant la vinguda del Messies, el qui havia batejat Jesús al Jordà, ara era a la presó per dir les coses clares a Herodes. Ningú no podia posar en dubte la seva coherència i el seu compromís com a profeta, ressò de la veu de Déu. Ara, però, l’assaltaven els dubtes. Li arribaven veus que Jesús havia començat la seva activitat pública, i no estava segur que fos el Messies esperat. Segurament Joan s’imaginava un Messies més potent, més contundent, que no deixés marge al dubte. I ell, que sempre havia anat de cara, envia uns deixebles a fer-li la pregunta: ets tu el qui esperem?
Jesús no ha encapçalat una revolta contra els romans ni ha anat al temple a reformar el culte sagrat. Va pels camins curant malalts de poble en poble, restaurant vides, perdonant pecats i anunciant la bona notícia. Joan esperava un Messies contundent, i Jesús ho és. Però la seva no és la contundència de la força militar, del poder polític, dels arguments irrefutables o de la mobilització de masses. És la contundència de l’amor i de la vida que superen tot mal i tot pecat.
Benaurats si no quedem decebuts de l’estil de Jesús. Com a deixebles seus, ha de ser també el nostre. L’evangeli no és un missatge polític destinat a guanyar unes eleccions. La fe no es comunica per la via de la polèmica, dels jocs d’influències o de la conquesta de terrenys, sinó per la força tranquil·la del testimoniatge de vida. Quan som portadors de salut per als malalts, d’esperança per als marginats, de justícia per als pobres, d’aire nou i nou sentit per a tants morts en vida que pul·lulen pel nostre món, l’evangeli es fa realitat i el Regne creix entre nosaltres.
Jordi Vila Borràs