Jesús pren la paraula a la sinagoga de Natzaret. En primer lloc proclama la paraula divina recollida en les Escriptures. Paraula que el profeta Isaïes posa en boca d’un indeterminat Servent del Senyor en qui tenia posada l’esperança. Tot seguit, Jesús continua parlant, ara en nom propi, però no amb menys autoritat. I tothom es queda bocabadat quan afirma que avui es compleixen en ell les paraules de l’Escriptura.
I no són paraules qualssevol. Són anunci de la misericòrdia de Déu per als desvalguts, els captius, els cecs i els oprimits. Misericòrdia que és bona notícia, llibertat, llum i any de gràcia. Jesús se les va apropiar, aquestes paraules, perquè ja les anava posant en pràctica. Havia començat el seu ministeri itinerant pels pobles de Galilea, curant malalts i anunciant el Regne de Déu.
Quan diem que els cristians hem de ser testimonis de Jesús, això significa que hem d’assumir com a propis els seus fets i les seves paraules. Cada un dels nostres actes hauria de poder anar seguit de la frase de Jesús a la sinagoga: “avui es compleixen les paraules de l’Escriptura”. Això ens demana la voluntat de ser coherents: que no hi hagi contradicció entre actes i paraules. I ens demana ser instruments de la misericòrdia de Déu.
Jesús no ens ha enviat al món com a deixebles seus a jutjar i criticar, a fer-nos amb el poder o a guanyar-nos l’admiració de tothom. Ens ha enviat a servir, a curar, a consolar, a perdonar, a alliberar. Recordem algunes de les obres de misericòrdia, que no són altra cosa que concrecions de l’amor al proïsme que Jesús ens ha manat: consolar els afligits, visitar els malalts, assistir els presos.
Pensem cadascun de nosaltres quin és el testimoni de l’amor misericordiós de Déu que podem donar avui.
Jordi Vila Borràs