Els qui ens dediquem a parlar sabem que, per atreure l’atenció de la gent, no hi ha res millor que explicar una història, una anècdota, un conte. Potser per això ens atreuen també especialment alguns passatges de l’evangeli: el fill pròdig, el bon samarità, l’ovella perduda… i els deixebles d’Emaús.
Ens sentim identificats amb aquests dos personatges i amb la seva situació. ¿Qui no ha conegut el desengany? El camí d’Emaús és un camí de replegament, de tornar a les petites rutines, a la supervivència de cada dia, després d’una etapa de grans il·lusions i de descàrregues d’adrenalina. Els que ja som una mica grans podem recordar el “desencanto” polític dels anys vuitanta després de la lluita per la democràcia dels setanta. En economia, tots tenim ben clar el que ha passat els darrers deu anys: ha rebentat la bombolla i ha arribat la crisi.
Quins ensenyaments podem extreure de l’experiència dels dos deixebles?
En primer lloc, que Jesús sempre ens acompanya. Quan vivim un contratemps greu, sovint pensem que Déu ens ha abandonat. Imaginem Déu com una espècie d’àngel protector que ens fa immunes a tota desgràcia. La malaltia, el fracàs, un trencament, la mort propera, destrueixen aquesta imatge il·lusòria de Déu i ens fan sentir sols, deixats de la seva mà. La història dels deixebles d’Emaús ens mostra que Jesús continua al nostre costat encara que no el sapiguem reconèixer.
En segon lloc, que la funció de Jesús en les nostres vides no és la d’evitar-nos qualsevol mal i portar-nos per un camí de roses, sinó de donar sentit a tot allò que ens succeeix, fins i tot a allò que sembla que no en pot tenir. Sí, cada vida humana té sentit, no hi ha cap desgràcia que quedi al marge de l’acció redemptora de Jesús, del pla de salvació de Déu. Aquell matrimoni trencat, aquell fill ensorrat en la droga, aquell accident amb conseqüències greus, em poden superar a mi, em poden trencar per dins… però han estat assumits per la mort de Jesús i han estat il·luminats amb la seva resurrecció. El camí d’Emaús ens diu que, encara que siguem dins el túnel, hi ha un horitzó de llum i val la pena continuar endavant.
En tercer lloc, ens indica els instruments concrets de la trobada amb Jesús: les Escriptures que els va ensenyant pel camí i el pa que parteixen a taula. La Paraula de Déu i l’eucaristia. En un temps de canvi accelerat com és avui, tenim a vegades la temptació de pensar que els nostres camins d’accés a Déu ja estan gastats, que no diuen res a les noves generacions. Potser han de canviar moltes formes, però sempre hem d’anar a parar al mateix fons: confrontar les nostres vides amb el tresor de la Paraula de Déu i fer-nos comensals del Fill de Déu que s’ha entregat per nosaltres.
Finalment, el camí d’Emaús ens mostra també l’estil de la trobada de Jesús amb els deixebles, un estil que hem d’assumir també com a Església. El podem sintetitzar en una paraula: acompanyament. Jesús no es presenta amb prepotència, no els barra el pas, no els empeny a canviar la seva ruta, sinó que es posa humilment i pacient al seu costat. És l’actitud que hem de tenir com a Església en conjunt i com a cristians, cadascú en particular. Escoltar, acompassar-se al ritme de l’altre, dir la paraula que l’altre pot captar. Durant uns anys s’ha vist la parròquia com el lloc on es va a fer reunions. Potser l’hem de veure cada vegada més com el lloc on es pot anar a conversar i a obrir el cor.
Jordi Vila