Pere parla al poble el dia de Pentecosta. A primera vista, sembla recriminar al poble el fet d’haver portat Jesús a la mort. Exculpa Pilat, que “creia que l’havia de deixar lliure”, i els recorda que van preferir que indultés un assassí abans que “el qui ens obre el camí de la vida”.
Però no, Pere no vol passar comptes. De fet, qualsevol oient una mica avisat li hauria pogut respondre: “I tu, què? Com és que no vas donar la cara pel teu amic?” I Pere mateix reconeix que “ni vosaltres ni els vostres dirigents no sabíeu què fèieu”, la qual cosa mitiga, si més no, la seva culpabilitat.
El que Pere vol és comunicar la gran novetat: “Déu l’ha ressuscitat d’entre els morts”. Això dóna sentit a tot. Ara s’entén per què el Messies havia de patir. I això provoca la necessitat d’un canvi: “Ara, doncs, penediu-vos i convertiu-vos, i seran esborrades les vostres culpes”.
Pere no recriminava ni alliçonava. Segur que era molt conscient de les seves limitacions i de la seva feblesa. Pere dóna testimoni del que ha viscut i del que li ha passat. Va ser testimoni vergonyant de la mort de Jesús, però ara és testimoni valent de la seva resurrecció. L’experiència del retrobament amb Jesús l’ha transformat. I això és el que vol transmetre als que l’escolten.
Ho va dir Pau VI fa cinquanta anys, i continua essent veritat: el nostre món no escolta les paraules dels mestres, però és sensible a l’experiència dels testimonis. I això és fantàstic. Perquè, de mestres, no podem ser-ne tots. Calen unes qualitats que no té tothom. Però de testimonis sí que en podem ser. Podem compartir amb senzillesa la nostra fe en Jesús, podem mostrar com ell transforma, anima i guia les nostres vides.
Podem ser testimonis, i ho hem de ser. No es tracta de quelcom opcional, sinó que forma part de l’equipació bàsica de tot cristià: tots som deixebles i tots som testimonis.
Jordi Vila Borràs