Aquesta samaritana no té nom, i això vol dir que li escauen molts noms. Els carrers dels nostres pobles i ciutats són plens avui dia de samaritans i samaritanes. Persones que arrosseguen més d’un fracàs en la vida, com aquesta dona col·leccionista de marits, i que s’han anat desenganyant i fragilitzant. Persones que no acaben de saber a quin Déu adoren: conserven una lleugera pàtina cultural cristiana, però no cultiven cap mena de relació personal amb ell. Persones que semblen estar de tornada de tot però que experimenten una gran insatisfacció.
Jesús s’acosta a aquesta samaritana i així ens ensenya com hem d’acostar-nos a tanta gent ferida i allunyada del nostre temps. Trenca les barreres humanes, no fa accepció de persones. Era una dona i era samaritana, dues bones raons perquè un jueu com cal no li adrecés la paraula. Però Jesús només veu la persona concreta, i s’hi adreça de cor a cor. Amb delicadesa i amb pedagogia, va entrant en el cor d’aquella dona i li va mostrant el do de Déu, la nova vida que li és oferta. No li tira la cavalleria pel damunt: proposa, no jutja, no imposa.
El discurs de Jesús no se centra en el que és moral i el que és immoral, sinó que és l’oferta d’una aigua viva que aquella dona no coneix. No la coneix, però aviat s’adona que sempre l’ha estat enyorant, perquè l’ànima humana té sempre set de Déu, encara que sigui una set inconscient. I així aquella dona es va sentint acollida i respectada com mai no ho havia estat, descobreix la font d’aigua viva i se sent moguda a comunicar als altres el secret d’aquesta font.
Jesús ens dóna, doncs, un model d’evangelització en el respecte, en la veritat i en el desvetllament de la set que nia en el fons de tot cor humà.
Jordi Vila