Així com Jesús, essent humà com era, va haver d’aprendre a caminar o a parlar, també va haver d’aprendre a gestionar les seves emocions. L’evangeli ens mostra Jesús contorbat davant la tomba del seu amic Llàtzer i angoixat a Getsemaní. També podem imaginar Jesús enfadat. Al capdavall, enfadar-se no és pecat sinó una irritació del caràcter que, això sí, ens convé aprendre a dominar.
Però l’escena que Jesús va muntar al temple no és fruit d’una enrabiada sinó un gest simbòlic, manifestació visible del canvi radical que s’esdevenia en la relació entre Déu i la humanitat. Des d’aquell moment el punt de trobada amb Déu no seria aquell complex arquitectònic sumptuós sinó la mateixa persona de Jesús.
Davant d’un gest tan revolucionari no és estrany que les autoritats determinessin que calia treure ràpidament de circulació aquell esvalotador. No podien concebre que Déu volgués capgirar de tal manera les coses sense comptar amb ells. Sempre passa igual: quan ens instal·lem en una determinada manera de fer les coses, ens fa por tota novetat i absolutitzem les tradicions.
Els cristians no tenim dret a la nostàlgia. No serveix de res enyorar velles glòries passades que segurament no van ser tan glorioses com ara imaginem. Els records tot ho milloren. És clar que tenim el deure de conservar la memòria i el patrimoni que ens han llegat les generacions precedents, però la nostra veritable missió és per al present i mira vers el futur.
El nostre temple no és cap edifici. És Jesús, a qui trobem a casa i al carrer, arreu on hi ha algun proïsme a qui estimar i servir. El trobem en els pobres, els malalts, els presos, els infants, els que no compten perquè no són productius. I ell ens convida a participar ja des d’ara de la seva vida quan celebrem l’eucaristia, que pot ser tan solemne o tan senzilla com convingui. N’hi ha prou amb una taula, una bíblia, pa i vi. Alguns cristians enyoren “aquelles misses d’abans”, tant se val si parlen dels temps del gori-gori o del kumbaià. Mentrestant, Jesús espera que ens trobem amb ell en aquesta missa d’avui, on es fa present incondicionalment, i en el nostre dia a dia, on som enviats quan el mossèn pronuncia el darrer “aneu-vos-en en pau”.
Jordi Vila Borràs