Tots tenim, des de la primera infància, una imatge interior, una primera idea de Déu, que els psicoanalistes expliquen més o menys com s’arriba a formar en la nostra ment. Això explica que tothom, fins i tot els qui no han anat mai a catequesi, s’atreveixi a parlar de Déu com d’un concepte conegut. Uns hi creiem, altres no hi creuen, però tots pensem que sabem de què parlem quan parlem de Déu.
En realitat, aquest concepte natural de Déu varia molt d’una persona a una altra. Per a uns, Déu és un passota a qui no li importem gens, despreocupat del que passa en el món. Per a uns altres, Déu és un bonàs a qui podem anar demanant favors i més favors. Per a molts altres, és un agent de l’autoritat que sempre vigila i que ens amenaça amb tot el pes de la llei si cometem una infracció.
Obrir-nos a l’evangeli, acceptar el missatge de Jesús, moltes vegades no significa passar de no creure a creure en Déu, sinó canvia la nostra fe, la nostra manera de concebre’l. Els cristians creiem en el Déu que Jesús ens mostra. A l’evangeli d’avui queda claríssim que el Déu de Jesús no castiga, no és culpable de les desgràcies que succeeixen cada dia en el nostre món. Ell no té la culpa de les malalties, dels terratrèmols ni de les guerres. Sí, és cert que Jesús va curar uns quants malalts, però això només va ser un signe. Ell no va venir a fer de metge, no va venir a millorar el món en què vivim, sinó a transformar-lo radicalment. Ha vingut a obrir-nos a una nova dimensió, a la participació en la vida divina.
Aquest és un bé més radical, que va més enllà de la salut i del benestar humà. I sense aquest canvi de dimensió, la nostra vida humana en aquesta terra sempre serà inconsistent i abocada al fracàs. Per això Jesús comença dient que la desgràcia d’uns galileus que van ser morts per la guàrdia de Pilat, i la dels vianants a qui va caure a sobre la torre de Siloè, no l’ha provocada Deú com a càstig per les seves culpes. I continua afegint que, si no canviem, tots acabarem en la desgràcia. ¿O no és veritat que, en el millor dels casos, a tots ens espera la vellesa i finalment la mort?
Jesús lloa la paciència de Déu amb nosaltres, com el pagès que dóna una nova oportunitat a la figuera estèril perquè doni fruit. Aprofitem aquest temps de Quaresma, aquest temps de descompte que Déu encara ens dóna per unir-nos a Jesús, canviar els nostres conceptes massa esquifits de Déu i començar a donar fruits d’amor i de vida eterna.
Jordi Vila Borràs