Quan ens passa alguna desgràcia sempre hem de trobar algun culpable. I, si no n’hi ha o no el coneixem, ens l’inventem. Així podem prendre represàlies contra ell. Una mena de lògica primitiva, gairebé instintiva, ens diu que un mal s’ha de compensar amb un altre mal. I acabem per creure que el món funciona així.
Podríem posar mil exemples. Quan una dona és maltractada, sempre hi ha qui pensa que alguna cosa deu haver fet. Quan es produeix un accident entre dos vehicles, un sempre acostuma a pensar que la culpa és de l’altre. Quan una persona que estimem pateix una malaltia greu, sovint pensem: pobre, és injust, quin mal ha fet?
Al llarg de la història sempre hi ha hagut col·lectius que han exercit el paper de bocs expiatoris de tots els mals de la societat, d’ase dels cops a qui podem estovar impunement: les bruixes, els jueus, els gitanos, els maçons… Ara aquest paper l’ha d’assumir moltes vegades l’Església. No és gens còmode, però el podem viure com una oportunitat que se’ns presenta de configurar-nos més al Jesús de la Passió.
¿Quantes vegades passem les culpes a Déu? Si uns galileus van ser morts pels soldats romans al recinte del temple mentre oferien un sacrifici, la culpa era dels soldats i en darrer terme del governador Pilat. Si la torre de Siloè va caure i va provocar víctimes, la culpa era del mestre d’obres encarregat del seu manteniment. Però la gent atribuïa aquestes desgràcies a un càstig diví. També avui, quan s’esdevé un desastre per causa de les forces de la natura, com pot ser un terratrèmol o un huracà, que encara no comprenem del tot ni som capaços de controlar, sempre és Déu qui se les acaba carregant.
Jesús ens diu que tots acabarem igual si no ens convertim. No és cap amenaça, és un advertiment ben real. Avui dia som més conscients que mai dels efectes de l’activitat humana sobre la natura. El canvi climàtic, la contaminació, l’exhauriment dels recursos del planeta són realitats que ja han començat a afectar-nos, començant pels sectors més pobres de la humanitat, i que acabaran arrossegant-nos a tots a la destrucció. Tots podem acabar igual si no ens convertim, si no canviem els nostres mals hàbits, si no comencem a tenir cura del planeta, si no passem de l’actitud d’explotadors i depredadors a la de cuidadors, custodis, conreadors i restauradors. La culpa no serà de Déu sinó del nostre mal cap.
Som la vinya del Senyor. Ell espera de nosaltres fruits de bondat. Ens ha creat a imatge i semblança d’ell, i això vol dir que som capaços d’estimar i que participem de la seva capacitat creadora. No podem crear un món del no res, però podem cocrear amb ell. És ara el temps favorable, és ara que ell espera de nosaltres aquestes fruits de conversió. No triguem més.
Jordi Vila Borràs