L’any 1965, Paul Ricoeur va qualificar Marx, Nietzsche i Freud com a “mestres de la sospita”. Entre tots tres han qüestionat molt seriosament la sobirania de la raó en què es basava la filosofia moderna des del “penso, per tant existeixo” de Descartes. Hi ha tants condicionants externs i interns que ens afecten, que ja no podem saber si de debò creiem, volem, pensem el que ens sembla que creiem, volem i pensem.
Aquesta sospita filosòfica, que de fet és una sospita noble perquè ens ajuda a aprofundir més en el coneixement del nostre ésser, s’ha anat encomanant a tots els àmbits de la vida humana i ha anat degenerant en una desconfiança malaltissa. Abans es tancaven els tractes amb una encaixada de mans, ara no ens podem fiar ni dels papers signats al banc. El compromís matrimonial és per a tota la vida, però no ho sembla vista l’abundància dels divorcis i la facilitat amb què es tramiten.
Viure en la desconfiança és tremendament incòmode. Ens porta a tancar-nos en nosaltres mateixos, a preferir la seguretat a la llibertat, la crítica a la proposta, la distància a l’abraçada.
El dubte de Josep havia de ser terrible: què havia de fer amb la seva promesa, que esperava un fill que no era d’ell? El problema de Maria també havia de ser molt gran: com expliques al teu promès que el fill que esperes és fill de Déu? L’assumpte devia estar ben encallat, perquè va fer falta que l’àngel s’aparegués en somnis a Josep, li expliqués el que passava i li deixés clara la seva missió. Això va permetre que Josep sortís de l’atzucac i es convertís en l’espòs i pare fidel i sol·lícit de Maria i de Jesús.
La nostra societat es troba també en un carreró sense sortida, en un terreny relliscós que no ens permet mantenir l’equilibri. Lluís Duch ho ha retratat clarament: la nostra societat no aconsegueix transmetre els valors a les noves generacions perquè la família, l’escola i l’Església, com a grans institucions transmissores, han perdut credibilitat. La gent es fia més dels mitjans de comunicació que dels pares, els mestres i els mossens.
Ens cal un punt de referència sòlid, un horitzó on fixar la vista per tal de no marejar-nos enmig de la tempesta. Per què no pot ser Jesús? Ell és el Déu amb nosaltres, ell ha mantingut la seva divinitat enmig de les contingències de la vida humana, ell ha dut a terme el pla de Déu malgrat totes les contradiccions amb què s’ha hagut d’enfrontar.
Quan posem la confiança en Jesús, encara que la tempesta no minvi al nostre voltant, podem convertir-nos en restauradors de confiança per a la nostra societat. Aquesta també és una manera de ser bona notícia, evangeli per al món d’avui.
Jordi Vila