Això que nosaltres celebrem com una notícia meravellosa –Déu s’ha fet home, ha vingut a salvar-nos!- per a Maria i Josep segur que va ser una mala jugada, per dir-ho finament. A tots ens ha dit algun cop la infermera: ara notaràs una punxada que et farà una mica de mal. Si som aprensius, tanquem els ulls i ens preparem per al pitjor. Si som valents, fem un somriure i esperem secretament que s’acabi com abans millor. Doncs imaginem que la infermera és un àngel i ens diu: ara et quedaràs embarassada i el teu fill serà Fill de Déu. O bé que ens truca una assistenta social i ens diu: la teva xicota s’ha quedat embarassada per obra de l’Esperit Sant i el millor seria que anessis a viure amb ella i que fessis de pare del Fill de Déu.
Així és com ha arribat la salvació al món, i així és com ha d’arribar a cadascú de nosaltres en particular. Déu ho posa tot de la seva part, però nosaltres l’hem d’acollir, ens hem de deixar fer, hem d’acceptar el paper que ens toca en el pla de Déu, que sempre sorprèn i descol·loca.
El pla de Déu és tan sorprenent i alhora tan discret. Poca gent es va assabentar del que els estava passant. Sabem que Maria, incitada per l’àngel, va anar a compartir-ho amb la seva parenta Elisabet. Josep, l’home silenciós, segur que no ho va explicar a ningú: com s’explica una cosa així? En el nostre món, el mal és cridaner: com més soroll fa, més possibilitats de fer-nos creure que és ell qui ens té dominats. Però Déu ha apostat per la força callada de l’amor. És el que sant Ignasi descriu en la seva teoria sobre el discerniment del bon i el mal esperit: quan sentim un impuls interior fort que ens deixa inquiets i agitats i que desemboca en la buidor, ve del mal esperit; en canvi, quan l’impuls, encara que sigui difícil d’obeir, ens porta una joia serena i pacífica i ens obre el cor a estimar més, ve de Déu. Això és el que Maria i Josep van experimentar i el que també se’ns ofereix a nosaltres quan ens disposem a viure d’acord amb la seva voluntat.
Jordi Vila Borràs