Són innombrables les obres d’art, els objectes preciosos i els edificis monumentals dedicats a la divinitat o de caire religiós en totes les cultures de la terra. Segur que bona part del patrimoni artístic de la humanitat no es pot entendre sense la dimensió religiosa que hi ha en tota civilització.
¿I què podem dir del munt de pensaments, prometences i oracions dedicades a Déu, en tantes formes diverses, des de la llàntia que s’encén prop d’una imatge fins a les hores d’estudi i pregària dels monjos i monges?
Quantes coses que fem per Déu, oi? Són signes d’amor, manifestacions del desig i la necessitat que tenim d’ell, i per tant són molt respectables totes elles, tant les que ens agraden més com les que potser no ens diuen res. Però és important que entenguem això: Déu no les necessita en absolut!
David volia fer un temple per al Senyor. Era un senyal d’agraïment i de respecte. No era digne que la casa de Déu fos un envelat mentre que ell vivia en un palau de cedre. Però el Senyor li para els peus per mitjà del profeta Natan. Déu no vol rebre res de David, i és ell qui es compromet amb la seva descendència fins al punt d’incorporar-la a la seva família: «Jo li seré pare, i ell serà per a mi un fill».
En l’evangeli queda clar el sí de Maria a l’anunci de l’àngel: Déu no vol salvar la humanitat sense comptar amb la seva col·laboració, per humil que sigui. Però el sí de Maria es queda petit davant del gran sí de Déu. Ell, sense necessitar-ho, s’implica fins al punt de venir al nostre món i assumir la nostra naturalesa, tan limitada. Preparem-nos, doncs, a rebre aquest do immerescut. Acollim Déu que ve a nosaltres també avui. De fet, això és el que caracteritza més profundament l’autèntic esperit cristià: més que estimar, saber-se estimat per Déu; més que fer, deixar-se fer per ell.
Jordi Vila Borràs