Quan som joves, els nois parlem de noies, encara que segurament no tant com les noies parlen de nois. No sé quin és l’argot actual, però ens els meus temps un dels termes que fèiem servir per qualificar una noia era el de floreta, referit a una senyoreta una mica fava, propensa a queixar-se i fins i tot a plorar per qualsevol petita broma… També en dèiem una xiqueta de mira’m i no em toquis.
Hi ha qui s’imagina que Maria havia de ser una mica floreta. Una noia tan jove, que la visita un àngel mentre s’està a casa cosint… Però marxar decididament a la muntanya a visitar la seva parenta Elisabet per ajudar-la durant el seu embaràs no és cosa de faves ni de floretes, sinó de noies ben valentes i decidides.
Maria confia en Déu que ha dit que la farà mare del seu Fill. I per això marxa confiadament a la muntanya a ajudar la persona que la necessitava. Cap por ni cap autocomplaença, només decisió i esperit de servei. I és així que comença a gaudir de la joia en l’Esperit de Déu: “Feliç tu que has cregut!”
Així hem de ser també nosaltres perquè Jesús neixi en els nostres cors: valents i decidits a l’hora de confiar en la presència i en l’acció de Déu en les nostres vides. I la felicitat no trigarà a arribar.
Jordi Vila Borràs