És fàcil d’entendre la reacció dels natzarens en sentir Jesús, perquè també passa entre nosaltres. Uns deien: ¿qui es pensa ara que és aquest, si l’hem conegut des de marrec? Els altres: i doncs, si és del nostre poble, ¿com és que no fa aquí cap dels prodigis que hem sentit que fa en altres llocs? I entre uns i altres el varen expulsar, i no van acabar estimbant-lo perquè entre ells no es van aclarir.
Més d’un cop als evangelis els deixebles fan més de tap o de barrera que altra cosa. Només cal recordar com volien que callés el cec de Jericó. I també nosaltres, els deixebles d’avui, podem caure en aquest pecat. Ens podem creure que ja coneixem Jesús de tota la vida i que no té res de nou a dir-nos. Podem sentir gelosia dels prodigis que Jesús fa en algunes persones que l’acaben de conèixer, i titllar-los d’entusiasmes immadurs i passatgers, i mentrestant nosaltres ens quedem encallats en les nostres seguretats.
Fa un segle, l’ateu Paul Claudel va descobrir la fe per mitjà de la bellesa d’una missa del Gall a la catedral de París. Avui dia també passen aquestes coses, hi ha persones que es converteixen per la bellesa de la fe i pel testimoni dels cristians. Això ens ha d’interpel·lar fortament als que som creients “de tota la vida”: la nostra manera de viure i de celebrar la fe, ¿és un estímul que convida els altres al desig de buscar Jesús i participar de la nostra alegria i la nostra fraternitat? ¿O més aviat és una barrera dissuasiva, un tap que conserva un Jesús encapsulat, anodí i irrellevant per al món d’avui?
Gràcies a Déu, la força expansiva de l’Esperit de Jesús i del seu evangeli és molt més gran que el nostre pecat, i ell sempre acaba superant els nostres esquemes i obrint noves perspectives.
Jordi Vila Borràs